Visc en un carrer sense sortida, en un cul-de-sac. I si fins ara ja hi passaven pocs cotxes, ara encara n’hi circulen menys. En veig, això sí, d’aparcats. Vull pensar que és perquè molts veïns ens hem quedat a casa perquè fem cas del confinament que ens recomana el govern català, i no pas del “No n’hi ha pas per a tant” del govern espanyol. Potser els pocs veïns que veig passar és perquè no poden fer com jo, que teletreballo des de casa. Complicades, per cert, les reunions per videoconferència. Divertides els primers dies, però enrevessades després. Ens hi acostumarem? No ho sé. M’adono, mirant al carrer, d’aquest meu carrer sense sortida, que sovint hi circulen furgonetes. Unes quantes al dia. Són repartidors a domicili. Porten paquets amunt i avall com si res. Amazon es deu estar fent la barba d’or, no? Baixa un noi, equipat amb mascareta i guants, deixa el paquet a la porta del remitent (què deu ser?, paper de vàter? –és una ironia–) i toca el timbre de la casa allunyant-se fins a l’extrem de la vorera del davant. Trenta segons de conversa, a dos metres de distància, cap contacte, i cap a una altra casa. El veí ha recollit el paquet amb guants. S’adonen que estem vivint escenes de pel·lícula? Qui coi és el guionista? Què ens té preparat per als propers dies?