Pot semblar estrany que ara els digui que som afortunats. No podem sortir de casa, correm el perill de quedar-nos sense feina, no sabem com ens en sortirem, el fantasma d’una nova crisi econòmica sobrevola contínuament els nostres caps, i anem tot el dia amb l’ai al cor perquè no sabem com serà aquest endemà que ens vaticinen que sí, que hi serà. Som afortunats perquè si pensem en l’endemà és perquè pensem que sí, que hi serà. I, sobretot, que hi serem. Aquests dies veiem i llegim reportatges sobre la vida als hospitals, i coneixem com estan molts dels pacients que tenen el coi de virus –la majoria d’ells grans o molt grans– i que no se’n sortiran: sols. Alguns passen cinc, deu o quinze deu dies sols en una UCI, en un box d’aquells en què segur que vostè i jo hem estat algun cop. Sols. Sense visites dels familiars, i alguns d’ells se n’aniran sense haver-los vist o havent-los vist tres minuts. Reso perquè no em toqui –i no els toqui a vostès– cap cas proper. Però tots ho són, de propers, per a algú. Són inhumans aquests finals. I nosaltres, sí, som uns afortunats.