El des­per­ta­dor, a dos quarts. I a tres de set, al car­rer. La bici, pre­pa­rada el dia abans. La ruta, també. Com un nen petit amb saba­tes noves. No tor­nar més tard de les deu, i no tre­pit­jar la línia del terme muni­ci­pal de Girona. Cor­dons. Cap de les rutes habi­tu­als com­pleix els requi­sits. Opto per una de nova per les Gavar­res. Em creuo, en sor­tir, amb algú que corre. Quin plaer, tra­ves­sar la ciu­tat a aquesta hora. He pro­gra­mat una ruta que intu­eixo poc tran­si­tada, però hi ha un tram que passa per la vall de Sant Daniel. Poca gent, a aquesta hora. Una hora i mitja després, i amb el dubte de si he tra­ves­sat el terme muni­ci­pal en algun lloc –no he vist cap línia a terra ;-)–, el que era pujada s’ha con­ver­tit en bai­xada. I torno a pas­sar per Sant Daniel. Ara és una ram­bla. Qui és l’últim?, estic a punt de pre­gun­tar. Hi podria haver un torn a l’entrada amb tiquets, com a la pei­xa­te­ria. De tor­nada, em creuo amb cen­te­nars de per­so­nes. Mol­tes amb mas­ca­reta. Però se’ls ende­vina un som­riure. Tot­hom està con­tent. A dos quarts de deu soc a casa. Demà no m’aguan­taré dret. Hau­rien de tor­nar-ho a pro­hi­bir uns dies, sor­tir a fer esport.