No tinc la més petita idea de quantes sancions s’hauran imposat a Catalunya durant aquest confinament. Em fa l’efecte que uns quants milers. A l’Estat espanyol, el darrer cop que vaig llegir la dada en un diari ja passaven de les sis-centes mil sancions, de manera que a hores d’ara ja deuen voltar el milió. El milió! I no em vull ni imaginar quantes serien si s’hi sumessin les de les policies locals. Em pregunto quantes d’aquestes denuncies es tramitaran, quantes es cobraran i en quants casos no hi ha hagut un excés de zel dels agents. L’alt volum de denúncies m’ho fa pensar. I m’ho fa pensar també que la improvisació constant que hi ha hagut en les normes –ara això, ara allò– ha deixat sovint el criteri de la infracció –o de la seva gravetat– en mans de l’agent i de la seva bona voluntat –o no–. I que tot plegat, és clar, s’empara en un estat d’alarma que sovint no aclareix què es pot fer i què no. M’expliquen i sé d’algun cas –i per això hi reflexiono, sense que vulgui dir que hagi de ser la norma– en què la intervenció de l’autoritat ha estat tan arbitrària com maleducada. Sort que s’acaba, doncs. O no, és clar.