Les revolucions passen, però les identitats queden. Identitats que tenen un pòsit d’història, que impliquen elements d’identificació col·lectiva i que les experiències que es viuen a cada moment van modelant i canviant. La identitat catalana –almenys d’una part molt important de la població– ve del passat però llegeix i interpreta el present. I és una identitat que conviu en el si d’una altra identitat, que és la que exerceix el poder polític. I la practiquen també aquells que diuen que la identitat no va amb ells.

Una part molt important de la població catalana fa temps que llegeix i detecta un maltractament i menyspreu per part de l’altra identitat amb què conviu. No va ser la retallada de l’Estatut, sinó que van ser l’atac constant a la llengua i als mecanismes d’integració que hom havia construït, la constatació que les infraestructures planificades no s’acaben de construir mai i que les inversions sempre es retarden, els perjudicis de la globalització que debiliten la xarxa industrial local, els esforços brutals que cal fer per mantenir-se quan hom no té els avantatges de la capital, la centralització fiscal que drena recursos i deixa sense capacitat de decisió... I tot això rematat per un estatut retallat i destrossat, després de ser votat.

La identitat castellana està impregnada també del pòsit de la història. I li és molt difícil de canviar la manera de veure el món i entendre el país des de la diversitat. Els comportaments són atàvics i no canvien ni evolucionen. La Constitució del 1978 va ser un altre intent de resoldre el problema que venia d’enrere i potser ho hauria aconseguit si el “café para todos” no hagués diluït el que intentava ésser un reconeixement de la diferència.

Tots aquests elements han portat a l’esclat independentista. Molta gent –entre els quals m’incloc– varen ser conscients del perill que comportava la nova situació i van evolucionar cap a un nou paradigma polític. El camí no era només identitari, ja que la història de Catalunya recent també l’ha fet molt més diversa: era econòmic, social i de repartiment de poder, però ja se’n van cuidar prou de convertir-lo en un conflicte identitari entre dues parts.

Les manifestacions de l’11 de setembre han estat espectaculars. Tanta gent per no tenir conseqüències? A les primaveres àrabs, els governs van caure amb molta menys gent i caldria preguntar-se què hauria passat si tanta gent hagués demanat la República a la capital. Primera constatació, passava lluny del poder polític real i això fa el conflicte perifèric. I segona, la identitat que reté el poder polític a Espanya no estava disposada a res. La Constitució i el marc legal eren una excusa. La llei sempre va darrere dels fets. Quan es posa al davant és simplement per reprimir. Aquella identitat, que deté l’Estat, va tenir més força i va amorrar el moviment independentista. El pas següent eren alçaments civils, que ningú estava disposat a suportar.

Molts érem els que pensàvem que, amb la correlació de forces internes, la independència no era possible, però sí que hi hauria negociació. Però no va ésser així. Centenars de milers de persones a la perifèria no eren suficients. La meitat de votants en les eleccions, tampoc ho són.

L’independentisme està atrapat. El 50% no és suficient per arribar a cap port de manera clara. Una part està radicalitzada pensant en fer coses que no porten enlloc, l’altra descobreix que el país no pot deixar passar més el temps i les oportunitats. La clau de tot, però, és a l’altra banda. Toca pidolar de nou i creuar els dits perquè els recursos que toquin vinguin i que els pressupostos de l’Estat es compleixin d’una vegada. Però a l’altra banda marquen el pas els intransigents que no estan disposats a evolucionar cap enlloc i els socialistes parlen amb cara amable però es fan enrere a la mínima de canvi, perquè en realitat tots formen part de la mateixa concepció de l’Estat.

Ara bufen vents de diàleg. Ja vist moltes vegades. Voldria que no fos així, però l’experiència ens diu que per no anar a parar enlloc. I mentrestant, el centre de l’altra identitat xucla tots els recursos, se’ls queda o els reparteix com vol (no és victimisme, totes les dades ho avalen). I no tenen cap necessitat de canviar, ni amb centenars de milers de persones al carrer cada any. Mala peça té el teler.