L’Onze de Setembre català és un dia únic, la catalanitat urbi et orbe. Hem passat de fer manifestacions mig insulses, dins el marc mental de l’autonomisme, on el desig de no massa participants superava la realitat del greuge continuat any rere any, fins als darrers anys, en què, sobretot a partir del 2010, som exemple de participació, mobilització i lluita a escala internacional. Tot ha estat sentir-nos lliures per reclamar la via d’un Estat republicà propi.

En un món d’imatges, global i local (glocal), amb xarxes socials creixent dia a dia, sense el fre de la premsa i els mitjans al servei del sistema, som els campions del repte a una democràcia salvatge com és l’espanyola. Una pretesa democràcia que té tots els formalismes que li demana la Unió Europea i els paràmetres internacionals, tot això sembla prou correcte fins que la població per lliure arbitri i determinació vol fer-ne ple ús. Aleshores apareixen els vells fantasmes del passat, via amenaces, policies patriòtiques, calúmnies, manipulacions als mitjans, adoctrinament a partir d’un nacionalisme espanyol excloent i unitarista i apareixent la cua del llegat d’una Dictadura de 40 anys que va malmetre la vida de milions de persones, via repressió sanguinària o via una moral i principis embrutidors per a tot el conjunt de la societat. Fins i tot per als mateixos franquistes.

Tots havien perdut llibertat, dignitat i civilitat. I molts no l’han recuperat encara en estar atrapats per les argúcies d’un Estat aparentment ferm, per una Constitució en què el poder judicial deriva vers una politització partidista que exclou tot el que no és de matriu nacional espanyola. Per això avala la violència, d’aquí l’“A por ellos”, que som nosaltres.

Espanya és forta en el pes de la població i en l’economia en el conjunt de la UE, però feble fins a la covardia en el seu entramat del sistema de poder en què ni tan sols s’atreveix a fer front al pocavergonya del rei borbó fugit per corrupte i fraudulent.

Com a colofó del que s’ha descrit, la violència gratuïta, extrema, arbitrària, brutal contra la població en arribar a culminar el que reclamaven milions de persones els successius 11 de setembre, i fet realitat en el referèndum de l’1-0 del 2017. El resum de tants 11 de setembre era obvi, Espanya no ens accepta, raó per la qual els catalans volem poder decidir el propi futur.

Uns continuats 11 de setembre reivindicatius d’afirmació nacional que han fet caure màscares i ensenyar les vergonyes de partits falsament vestits quan la veritat era que anaven i van despullats. Què se n’ha fet, del PSC-PSOE que defensava el dret a decidir? Una ombra tènue i desgastada del vell PSOE històric, amb tants clarobscurs que la història pròpia del partit amaga i la historiografia oficial acadèmica no s’atreveix a denunciar. I dels Comuns? Ara amb aquest nom després de tenir-ne altres de diferents. Un pas en fals polític per mantenir un pessic de poder, misèria de poder eixorc i erm –l’Ajuntament de Barcelona amb l’immoral pacte amb Valls–, deixant pel camí la pretesa dignitat moral de la qual es deien hereus de la més pura posició política en venir una part important del seu passat del PSUC històric, honest i exemplar en la lluita contra el franquisme. De la resta, un desert d’ignorància i ignomínia.

L’11 de setembre de 2010 ençà ho ha desmuntat tot. El joc de cartes espanyol unitarista excloent ha caigut amb l’impuls de la gent manifestant-se per carrers, carreteres, places, pobles i ciutats. Anys de vertigen, on a la gent els ha caigut la bena dels ulls del que és en realitat l’Espanya oficial, el règim del 78. Veure com és de debò la pusil·lànime premsa editada a Catalunya que té el seu nord a Madrid. Igual que les ràdios i televisions, i així els va. L’exemple més notori és TV3, que amb una sabata i una espardenya els guanya l’audiència dia rere dia, mes rere mes, i any rere any.

Som on no havíem pensat ser després de tants entrebancs, en un èxit universal de mobilització exemplar, única a tot el món. Cap país manté una ràtio tan elevada de manifestants pel nombre de població com nosaltres, ni de lluny. Hem de seguir manifestant-nos, per damunt de politiqueries, de baralles partidistes, hem aconseguit més del que fa pocs anys havíem somiat.

La força està en el conjunt de la gent, aquest Procés Nacional Català és l’exemple d’un moviment nacional impulsat des de baix, des de la base de la societat, tots el fem fort. Tots l’hem construït, per això ens respecten, perquè ens temen. Saben que units ho aconseguirem.