Cada juliol, la premsa i les xarxes socials es fan ressò de la bullanga de l’estiu del 1835, de com Barcelona es revoltà contra l’autoritarisme de la monarquia i de com cremaren bona part dels convents de la ciutat. Tot i així, els darrers anys, el terme s’ha revestit de nous significats per definir unes mobilitzacions populars urbanes a les quals no estàvem acostumats. Amb les protestes contra la sentència dels líders independentistes l’octubre del 2019, el terme bullanga reaparegué amb dues accepcions diferents. D’una banda, associat a la memòria ritual del foc i les barricades de les bullangues de la primera meitat del segle XIX, tot i que el 2019 els convents havien estat substituïts pel mobiliari urbà –els famosos contenidors– i l’exèrcit pels cossos policials. La imatge de la ciutat en flames que corria per Twitter l’octubre del 2019, tan similar als gravats del 25 de juliol del 1835, impactava. Ara bé, la bullanga apareixia també com a sinònim de moviment espasmòdic i violent, “sense direcció política” i, com a tal, abocat al fracàs. Aquesta segona definició incloïa des de la criminalització de les formes combatives de mobilització popular a l’espai públic, qualificant-les de violentes, fins a la crítica d’un moviment aparentment desproveït d’estratègia i sobrat d’innocència i idealisme puerils.

Ja al llarg del segle XIX hi hagué intents de demonitzar aquelles mobilitzacions populars en anomenar-les bullangues, un terme que emfatitza el component violent en detriment de la seva naturalesa política. Aquesta connotació negativa ha perviscut fins a l’actualitat i dificulta la interpretació d’aquestes formes de mobilització, que no són violència gratuïta, sinó que responen més aviat al desencís de certs sectors de la població amb un projecte fallit. El 1835, aquest projecte era la creació de l’estat liberal, que avançava a cop d’esclats revolucionaris duts a terme per les classes populars i els grups progressistes, que exigien un exercici del poder més descentralitzat, menys autoritari i amb més participació popular. Ara, el projecte fallit és la idea rupturista d’una Catalunya independent que es va materialitzar l’1 d’octubre del 2017, en què la mobilització popular era la base del trencament amb l’Estat per a la construcció d’un nou projecte polític que anava associat a un procés democratitzador.

El 1833, la fragilitat de la regència de Maria Cristina davant l’amenaça del carlisme obligà la monarquia a abandonar l’absolutisme, fet que fou rebut amb entusiasme a Barcelona, on el liberalisme havia estat durament perseguit. Tanmateix, l’autoritarisme del nou capità general provocà l’esclat de les primeres bullangues l’estiu del 1835, fet que posà en evidència les contradiccions del nou sistema: eren les autoritats liberals les que limitaven llibertats i les que exercien la repressió contra els sectors populars. Que el 2017 el govern català no culminés la ruptura; que els governs posteriors, que en són hereus, hagin respost amb actuacions policials i persecució judicial –les controvertides acusacions particulars de la Generalitat– a les noves mobilitzacions posa de manifest, també, aquestes contradiccions dins de l’independentisme i entre la mobilització popular i la dinàmica institucional. Hi ha qui ha usat el terme utopia liberal per referir-se a la unitat inicial dins del liberalisme que les bullangues van trencar; existeix una utopia independentista que la ruptura del 2017 va dividir?

Aquestes noves mobilitzacions polítiques evidencien que hi ha un sector de l’independentisme que opta per l’enfrontament a l’espai públic, en aquestes bullangues del segle XXI. I que com passà durant la dècada del 1830 –quan les revoltes eren antifiscals, anticlericals, antiautoritàries i antifabrils–, en la mateixa protesta convergeixen diverses demandes unides per un discurs i per l’experiència de la mateixa mobilització, com la llibertat d’expressió –ho han demostrat les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasél– i la lluita contra la precarietat laboral o la manca de perspectives per als joves, sumat ara a les conseqüències de la pandèmia. D’aquí a uns anys, amb més perspectiva històrica, veurem el recorregut d’aquestes formes de mobilització a l’espai urbà i de quina manera interactuen amb passat.