Té avantatges i inconvenients. D’una banda no tenim problemes econòmics per pagar els mestres; l’altra cara és, per exemple, que no podem triar els mestres que ensenyen a les nostres escoles. Estem sotmesos als controls i les condicions de qualsevol escola pública, però hi ha un problema de formació de mestres. És complicat que els mestres es quedin. Malgrat tot, continuem defensant ser al públic perquè l’escola és gratuïta, ens dirigim a tota la població i no a una elit econòmica.

Tots sabem que en conjunt, amb tot el que es fa, la proporció que representa l’ensenyament en català és una misèria. S’han obert forats i s’ha avançat, però la muntanya és molt alta. En el cas d’Arrels hem obert una segona escola el 2015. A mi m’encantaria obrir-ne una tercera; el primer problema, però, és que no hi ha mestres formats que puguin fer aquest ensenyament bilingüe. Tindríem la demanda d’alumnes però no mestres, i això és responsabilitat de l’Estat francès de fer-ho, més encara tenint en compte que la demanda per part de la població perquè els fills aprenguin la llengua és forta.

Arrels seríem les úniques escoles realment en perill amb aquesta sentència, o les més directament afectades, perquè som les úniques que fem ensenyament immersiu en català i al sector públic. Les classes bilingües amb paritat horària (50% en francès i en català) no molesten el ministeri i tampoc hauria d’afectar el sector privat. Dit això, la tornada s’ha fet, els contactes que hem tingut amb el ministeri ens diuen que s’està preparant un nou text, vull creure que no canviarà res en l’immediat.

Mai ha estat molt fàcil, ja era complicat abans i ho segueix sent. Diria que el primer any amb aquest nou govern ha sigut discret, no han fet gaire soroll. La sensació és que les coses es comencen a tensar i s’aniran tensant. Ja ho veurem.