Els bene­fi­cis fis­cals que pro­te­gei­xen les empre­ses fami­li­ars, exempció en impost de patri­moni i reducció del 95% de la base impo­sa­ble en suc­ces­si­ons i dona­ci­ons, es limi­ten als actius afec­tes a l’acti­vi­tat empre­sa­rial. Més d’un hereu de la pro­pi­e­tat d’empre­ses fami­li­ars s’ha tro­bat amb una “sor­presa” en la ins­pecció del fisc després de liqui­dar l’impost de suc­ces­si­ons, fins i tot tenint asses­sors fis­cals.

Sobre aquesta qüestió dels actius no afec­tes hi ha una cone­guda sentència rela­tiva a un advo­cat espe­ci­a­lit­zat en asses­so­ra­ment fis­cal i que per tant havia de saber quin sòl tre­pit­java, Emi­lio Cua­tre­ca­ses, que en 2015 va ser con­dem­nat per vuit delic­tes con­tra la Hisenda Pública, en un pacte amb la fis­ca­lia en el qual accepta dos anys de presó que no va com­plir després de retor­nar a Hisenda 4,1 mili­ons d’euros cor­res­po­nents a l’import defrau­dat més interes­sos i pagar 1,5 de multa. El frau fis­cal va con­sis­tir a deduir com a des­pe­ses empre­sa­ri­als el cost del seu propi habi­tatge, sego­nes residències, un vai­xell d’esbarjo i la seva tri­pu­lació durant els exer­ci­cis 2006 a 2008, mit­jançant un entra­mat de soci­e­tats i simu­lació de llo­guers. L’assumpte sem­bla ser que es des­lliga arran d’una rup­tura matri­mo­nial.

Sobre aquesta mena de béns (segons habi­tat­ges, vai­xells d’esbarjo …) pot­ser sigui clara la no afec­tació a l’acti­vi­tat empre­sa­rial. Però, què passa amb la tre­so­re­ria o inver­si­ons finan­ce­res que no s’apli­quen per a ús per­so­nal dels pro­pi­e­ta­ris sinó per a enfor­tir la posició finan­cera de l’empresa? La ins­pecció tri­butària acu­deix a l’estadística del Regis­tre Mer­can­til per a deter­mi­nar el per­cen­tatge que repre­sen­ten els actius a ter­mini i el dis­po­ni­ble sobre el total de cadas­cun dels tipus d’empresa segons l’acti­vi­tat reflec­tida en el CNAE i pren la mit­jana per a deter­mi­nar que està afecte i que no en relació a la tre­so­re­ria i inver­si­ons finan­ce­res.

Una de les carac­terísti­ques de les empre­ses fami­li­ars que fan que la seva vida mit­jana sigui supe­rior a la de les no fami­li­ars, és el seu con­ser­va­do­risme finan­cer. Tenen clar que “la caixa és la reina”, que “men­tre hi ha caixa hi ha espe­rança”, que “no cal esti­rar més el braç que la màniga”. Els pre­o­cupa més la con­tinuïtat gene­ra­ci­o­nal de l’empresa que els resul­tats tri­mes­trals. Saben que tenir tre­so­re­ria és una asse­gu­rança per a situ­a­ci­ons com la cau­sada per la crisi Covid, o la Gran Recessió des­en­ca­de­nada per Leh­man Brot­hers; en les quals les cai­gu­des d’acti­vi­tat de molts sec­tors van ser “impre­vi­si­bles i bru­tals”; i que les empre­ses fami­li­ars van superar millor que les no fami­li­ars (estudi Pilar Marqués, Uni­ver­si­tat de Girona) gràcies al seu menor endeu­ta­ment i major liqui­di­tat.

Perquè un tor­pede con­tra la línia de flo­tació de les empre­ses fami­li­ars, con­si­de­rant no afecta la tre­so­re­ria i inver­si­ons finan­ce­res, per l’obtenció de les quals es va pagar impo­sats en el seu moment i sobre les ren­di­bi­li­tats del qual es tri­bu­tarà en el futur, i que és clar que no bene­fi­cien direc­ta­ment a la pro­pi­e­tat a títol per­so­nal sinó a la con­tinuïtat de l’empresa? per pur afany recap­ta­tori a curt ter­mini?

La solució no depèn dels ins­pec­tors fis­cals sinó dels legis­la­dors que entre tots triem. A alguns d’aquests pot­ser els falti for­mació finan­cera i empre­sa­rial per a com­pren­dre com afecta la con­tinuïtat de les empre­ses fami­li­ars (88% de les cata­la­nes) a l’ocu­pació (78% del pri­vat) i a la riquesa del país (gene­ració del 68% PIB). Tal vegada cre­uen que els diners cauen del cel o crei­xen en els arbres. Pot­ser no saben que els banc solen negar-te el crèdit quan més el neces­si­tes.

Men­tre no canviïn les lleis o els cri­te­ris inter­pre­ta­tius de les matei­xes és con­ve­ni­ent que les famílies empresàries siguin conei­xe­do­res de la situ­ació dels seus actius no afec­tes, i que, en la mesura dels pos­si­ble, tin­guin plans d’inversió sòlids i demos­tra­bles que puguin jus­ti­fi­car la neces­si­tat de tenir tre­so­re­ria i inver­si­ons finan­ce­res sobrants.

Igual que es diu que no cal judi­ci­a­lit­zar la política, no hau­ria d’haver-se de judi­ci­a­lit­zar l’empresa; però és l’únic camí que queda en més d’un cas a les famílies empresàries amb capa­ci­tat econòmica sufi­ci­ent per a fer front als cri­te­ris de la ins­pecció fis­cal rela­tius a la no afec­tació dels actius.

Si no es veuen pro­jec­tes d’inversió ren­di­bles i cal tri­bu­tar per la tre­so­re­ria sobrant, la família pro­pietària tal vegada deci­deix que és millor gas­tar-li-ho en C&C&C (Cre­uers, Cham­pagne i Caviar).