Els beneficis fiscals que protegeixen les empreses familiars, exempció en impost de patrimoni i reducció del 95% de la base imposable en successions i donacions, es limiten als actius afectes a l’activitat empresarial. Més d’un hereu de la propietat d’empreses familiars s’ha trobat amb una “sorpresa” en la inspecció del fisc després de liquidar l’impost de successions, fins i tot tenint assessors fiscals.

Sobre aquesta qüestió dels actius no afectes hi ha una coneguda sentència relativa a un advocat especialitzat en assessorament fiscal i que per tant havia de saber quin sòl trepitjava, Emilio Cuatrecases, que en 2015 va ser condemnat per vuit delictes contra la Hisenda Pública, en un pacte amb la fiscalia en el qual accepta dos anys de presó que no va complir després de retornar a Hisenda 4,1 milions d’euros corresponents a l’import defraudat més interessos i pagar 1,5 de multa. El frau fiscal va consistir a deduir com a despeses empresarials el cost del seu propi habitatge, segones residències, un vaixell d’esbarjo i la seva tripulació durant els exercicis 2006 a 2008, mitjançant un entramat de societats i simulació de lloguers. L’assumpte sembla ser que es deslliga arran d’una ruptura matrimonial.

Sobre aquesta mena de béns (segons habitatges, vaixells d’esbarjo …) potser sigui clara la no afectació a l’activitat empresarial. Però, què passa amb la tresoreria o inversions financeres que no s’apliquen per a ús personal dels propietaris sinó per a enfortir la posició financera de l’empresa? La inspecció tributària acudeix a l’estadística del Registre Mercantil per a determinar el percentatge que representen els actius a termini i el disponible sobre el total de cadascun dels tipus d’empresa segons l’activitat reflectida en el CNAE i pren la mitjana per a determinar que està afecte i que no en relació a la tresoreria i inversions financeres.

Una de les característiques de les empreses familiars que fan que la seva vida mitjana sigui superior a la de les no familiars, és el seu conservadorisme financer. Tenen clar que “la caixa és la reina”, que “mentre hi ha caixa hi ha esperança”, que “no cal estirar més el braç que la màniga”. Els preocupa més la continuïtat generacional de l’empresa que els resultats trimestrals. Saben que tenir tresoreria és una assegurança per a situacions com la causada per la crisi Covid, o la Gran Recessió desencadenada per Lehman Brothers; en les quals les caigudes d’activitat de molts sectors van ser “imprevisibles i brutals”; i que les empreses familiars van superar millor que les no familiars (estudi Pilar Marqués, Universitat de Girona) gràcies al seu menor endeutament i major liquiditat.

Perquè un torpede contra la línia de flotació de les empreses familiars, considerant no afecta la tresoreria i inversions financeres, per l’obtenció de les quals es va pagar imposats en el seu moment i sobre les rendibilitats del qual es tributarà en el futur, i que és clar que no beneficien directament a la propietat a títol personal sinó a la continuïtat de l’empresa? per pur afany recaptatori a curt termini?

La solució no depèn dels inspectors fiscals sinó dels legisladors que entre tots triem. A alguns d’aquests potser els falti formació financera i empresarial per a comprendre com afecta la continuïtat de les empreses familiars (88% de les catalanes) a l’ocupació (78% del privat) i a la riquesa del país (generació del 68% PIB). Tal vegada creuen que els diners cauen del cel o creixen en els arbres. Potser no saben que els banc solen negar-te el crèdit quan més el necessites.

Mentre no canviïn les lleis o els criteris interpretatius de les mateixes és convenient que les famílies empresàries siguin coneixedores de la situació dels seus actius no afectes, i que, en la mesura dels possible, tinguin plans d’inversió sòlids i demostrables que puguin justificar la necessitat de tenir tresoreria i inversions financeres sobrants.

Igual que es diu que no cal judicialitzar la política, no hauria d’haver-se de judicialitzar l’empresa; però és l’únic camí que queda en més d’un cas a les famílies empresàries amb capacitat econòmica suficient per a fer front als criteris de la inspecció fiscal relatius a la no afectació dels actius.

Si no es veuen projectes d’inversió rendibles i cal tributar per la tresoreria sobrant, la família propietària tal vegada decideix que és millor gastar-li-ho en C&C&C (Creuers, Champagne i Caviar).