L’aparició dels sindicats va ser essencial en la millora dels drets dels treballadors, i té una important funció en el disseny de l’estat de benestar.

Un dels canvis als quals ha de fer front una empresa familiar quan creix és a l’aparició dels sindicats en el seu dia a dia. Tot canvi, encara que sigui per a bé, genera tensions. Quan l’empresa és gran pot tenir una estructura de govern i direcció en la qual hi hagi una funció especialitzada en la relació amb els sindicats. Però en la majoria d’empreses al capdavant d’elles hi ha una persona orquestra.

Com cadascun compta el mercat segons li va, contaré la meva experiència empresarial amb els sindicats, perquè els records no escrits se’ls emporta el vent; i sabent que de tota història hi ha diferents versions, totes elles certes, segons el punt de vista.

Em vaig fer càrrec de l’empresa familiar a la fi de la dècada dels vuitanta del segle passat, amb gairebé cent treballadors i sense delegats sindicals. En entrar en el segle vint-i-un érem més de tres-centes cinquanta persones. Vàrem demanar una subvenció per a formació a la Comissió Tripartida que se’ns va concedir, i a les poques setmanes es va presentar un sindicat demanant la convocatòria d’eleccions sindicals. No sé si entre tots dos fets va haver-hi relació de causalitat o de casualitat, però diuen que “pensa malament i encertaràs”. Vam buscar un advocat especialitzat en negociació col·lectiva, ja que l’assumpte excedia a la nostra laboralista habitual.

L’altre sindicat majoritari al país va impugnar la convocatòria i no sé com vaig ser demandat per atemptar contra les llibertats sindicals, amb comunicació a la fiscalia per la possible existència de delicte penal. L’advocat em va dir: “tranquil, tot forma part del teatre habitual”. La causa no va prosperar.

El comitè d’empresa va ser constituït per cinc independents i quatre del sindicat convocant. A continuació, dos dels minoritaris van demandar davant magistratura a l’empresa pel sistema salarial argumentant que en el mateix hi havia un variable subjectiu dependent de l’opinió dels clients. Abans d’entrar a la sala de vista l’advocat dels demandants, en un apart, em va dir “amb divuit mil ho arreglem”. Guanyem el judici en part gràcies al testimoniatge d’un altre delegat minoritari.

Tot això em va portar a crear una nova línia de negoci basada en autoservei amb el mínim de personal i la màxima estandardització, aplicant el consell de “el que puguis pagar amb IVA no el paguis amb seguretat social” que de manera reiterada havia sentit un empresari.

La gran recessió iniciada en 2008 ens va enxampar amb una plantilla total de cinc-centes persones i lamentablement vam haver d’aplicar ERO temporals, amb gran comprensió de tots els afectats. Deixem de cobrir les vacants que es produïen i la plantilla es va reduir lentament en un quaranta per cent. Les coses empitjoraven més ràpidament del que actuàvem i, per causes endògenes i exògenes, estructurals i conjunturals, decidim en 2013 posar fi al projecte empresarial amb la presentació d’un concurs de creditors i posterior pla de liquidació ordenada, que va durar gairebé dos anys amb venda d’unitats productives i tancaments.

En els diferents ERO definitius vaig tenir ocasió d’experimentar de primera mà diferents negociadors. En un cas la representació dels treballadors la lidero un advocat laboralista sense experiència en casos similars; va ser una farragosa negociació. En un altre es va incorporar al comitè negociador dos alliberats sindicals que es repartien el paper de bo i dolent provocador sobrepassant l’insult personal; realment em va costar seguir la instrucció del nostre negociador de “estigues callat com un mort i no entris a cap drap”. Durant aquesta negociació vaig rebre trucades en el meu domicili particular, a altes hores de la matinada, avisant-me de desgràcies en instal·lacions o en el meu entorn familiar. En el tercer escenari teníem enfronti una coneguda cooperativa d’advocats laboralistes que van ser uns autèntics professionals. Acudien amb la història i els números ben estudiats i amb un tracte exquisit estrenyien fins al fons; per descomptat van ser els més durs de tots.

No sé en quin grau totes aquestes experiències van influir en què reorientés la meva vida professional cap a la consultoria en lloc de continuar amb l’activitat emprenedora.