Vist amb perspectiva, els millors resultats empresarials del segle XX han estat els que corresponen als països que, ja fa uns quants anys, Peter Katzenstein va definir com“Small states in world markets”. Mesurat en els percentatges de creixement del PIB per habitant, a partir del 1930, les economies dels petits estats d'Europa (Suïssa i Àustria, Bèlgica i Holanda, els nòrdics) han tingut més èxit que les dels grans estats (la Gran Bretanya, l'Estat francès, Alemanya, Itàlia), per diverses raons.

La primera és que en una economia cada més mundial, els empresaris dels petits estats ho han hagut d'importar gairebé tot: matèries primeres, tecnologies, capitals, mà d'obra; s'han especialitzat molt i s'han llançat a exportar. D'entrada, amb vendes a l'estat del costat: Suïssa, a l'Estat francès, Suècia, a Alemanya, Finlàndia, a Rússia, etc; i després, arreu.

La segona raó és que, des dels anys 1930, aquests small states han assajat diverses formes de pacte entre patronals i sindicats, i han mantingut una gran estabilitat democràtica. Mentre Alemanya i Itàlia es decantaven pel feixisme, a la Gran Bretanya els grans grups financers boicotejaven els acords globals, i l'Estat francès estava sacsejat per la inestabilitat. Els pactes dels petits estats han fet possible la integració social, que s'ha traduït en creixement econòmic.

La tercera raó és que, als small states europeus, hi ha tingut molt de pes el model d'industrialització territorialitzada, descentralitzada (basada en l'electricitat, donada la seva manca de carbó) i amb salaris relativament baixos, completats amb ingressos agrícoles.

Els empresaris catalans dels segles XIX i XX no són els d'un estat petit d'Europa, per bé que en alguns períodes (Mancomunitat, 1914-23, Generalitat, 1931-39 i, d'ençà del 1977), s'han mogut en un marc polític lleuger, light, però real. És un marc que només faran desaparèixer les dues dictadures militars del XX: la del 1923, i la del 1939. Però sí que són uns empresaris que han hagut d'importar moltes entrades que necessitaven, s'han especialitzat molt (canviant, si cal, d'especialització), i han pensat sempre en les exportacions. Ho han fet als veïns propers, com els small states, però, també a mercats llunyans. I també han optat pel model d'industrialització territorialitzada, pels clústers, dels Pirineus a l'Ebre.

D'altra banda, alguns empresaris catalans han vist la possibilitat de posar en marxa empreses a altres països o de convertir la seva empresa en una multinacional. En aquests casos, els empresaris catalans també han actuat lliurement. Per exemple, a la Cuba d'abans –i de després- del 1898, alguns d'aquests empresaris catalans eren partidaris del manteniment del colonialisme, d'altres, d'un règim parlamentari (Tomàs Gener, nascut a Calella i instal·lat a l'illa, el 1820 va ser elegit diputat cubà al Congrés seguint la Constitució que preveia eleccions a banda i banda de l'Atlàntic), d'altres demanaven l'autonomia, alguns, la integració de Cuba (i de Puerto Rico) als EUA i, alguns, la independència de la illa.

Però tornem a àmbits més propers. L'endemà del 1977, el vell (del 1889) Foment del Treball Nacional, va recuperar la seva autonomia i va donar un gran impuls a la creació d'una patronal a escala del nou estat democràtic espanyol: la CEOE. Lògicament va ser presidida per un empresari català, Carles Ferrer Salat. L'endemà de l'11 de setembre del 2012, el president del Foment ha declarat que seguiran, és clar, el que la població catalana decideixi.

El 1977, feia anys que la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona (fundada el 1886), publicava un anuari premonitori: Cataluña exporta. Ernest Lluch, amb la seva habitual perspicàcia, ho va subratllar. El mercat català tornava a ser, com quasi sempre, cada cop més, el món. Les cambres catalanes han seguit, és clar, aquesta línia, han pensat que calia exportar des de molt abans que es tornés a parlar d'independència. També saben que Catalunya és un mercat important per als empresaris d'Espanya. I que l'efecte de frontera és per a tots dos costats.

Al 1978 comença a funcionar, inicialment a Terrassa, una altra patronal: la Cecot. Molts empresaris catalans volien expressar, així, el seu arrelament al territori, i el seu desinterès o rebuig als acords que afavoreixen, sobretot, les grans empreses, que sovint, tenen fil directe amb el poder de Madrid.

La Pimec, la patronal creada el 1997, no ha dubtat a assenyalar que cal fer desaparèixer “el dèficit fiscal històric de què és objecte Catalunya”. Les petites i mitjanes empreses catalanes són sensibles a la discriminació fiscal de l'Estat espanyol, que acaba afavorint les empreses més lligades a l'administració espanyola.

Al segle XXI, a Catalunya, s'han format associacions d'empresaris que han demostrat un gran dinamisme com FemCAT (des del 2004), i el Cercle Català de Negocis (del 2008). Gràcies a la xarxa d'internet, el CCN ha difós estudis i declaracions. El seu moment estel·lar ha estat la intervenció d'Albert Pont, un dels seus membres, a la cloenda de la gran manifestació democràtica de l'Onze de setembre.

A l'Espanya del segle XXI, com a la Cuba o a l'Argentina del XIX, els empresaris catalans tenen, com tothom, dubtes, i adopten opcions polítiques que poden ser molt diverses. Sortosament, poden matisar o canviar d'opció. En general són, tal com els ensenya el mercat, flexibles. També saben que la sobirania política rau en els electors i en els seus representants. I, que no els han de substituir.