Economia política de la corrupció
Respecte al boom de casos i operacions de presumpta corrupció que inunden les nostres vides i ens deixen entre perplexos i indignats, tinc algunes coses clares. La primera és una barreja entre satisfacció i por. És clar que els ciutadans tenim el dret d'estar informats i que la llibertat de premsa és vital per a la democràcia. Ja era hora que sortís a la llum pública tot el que ha de sortir. Però aquest al·luvió de casos és molt desconcertant i un es pregunta: Per què tots de cop? Què hi ha al darrere? A qui beneficien? Durant aquests dies he trobat a faltar algunes reflexions al voltant de la corrupció entesa com un fenomen econòmic. En aquest sentit, apunto algunes propostes des d'aquesta perspectiva.
Més enllà de l'aproximació ètica i moral, la corrupció es pot entendre com un fet econòmic. Això és així, almenys per tres raons. Primera, perquè al voltant del fet de la corrupció sempre hi ha un intercanvi, en forma de diners, informació o poder. I quan hi ha intercanvi pel mig, l'economia sempre hi pot dir alguna cosa. Segona, perquè el fet de la corrupció suposa un intercanvi que és social i dinàmic, que té beneficis privats i costos públics. I quan ens movem en el terreny de les externalitats, és a dir, en aquelles decisions econòmiques que incideixen sobre el benestar d'altres persones no implicades a l'intercanvi, l'economia hi té moltes coses a dir. I, tercera, per una qüestió de moralitat. Durant els darrers anys, i en nom només (i cal insistir en el només) d'una branca del pensament econòmic, s'han fet moltes barbaritats. Ja és hora que des de l'economia siguem capaços d'aportar solucions i no només problemes.
Per afrontar l'economia política de la corrupció, sabem tres coses. La primera és que la probabilitat de cometre una acció corrupta està vinculada amb els beneficis i els costos de l'acció. Quan els costos de la corrupció són molt més petits que els beneficis que en pot extreure l'infractor, els incentius són molt alts i la corrupció és més gran. Aquest fet ja ens dóna una primera línia de solucions: més democràcia participativa i més control de pràctiques fraudulentes. Això vol dir, nova legislació en matèria electoral, de finançament de partits, de temps de participació en càrrecs públics, de registres de lobbies, d'actualització del codi penal i de solucionar els buits legals en matèria de la informació i la vigilància sobre les persones, entre d'altres. Però també vol dir més recursos per a una millor organització i més independència del poder judicial.
Hi ha dues idees senzilles que només són qüestió de voluntat. La primera té a veure amb aprofitar el poder transformador de la tecnologia. A hores d'ara ningú no entén per què no es pot votar i fer més democràcia participativa a través d'internet. Amb la quantitat de diners que ens podríem estalviar, amb la quantitat de transparència que podríem introduir i amb la quantitat de persones, sobretot joves, que podríem acostar a la política.
EL SECTOR PÚBLIC.
La segona qüestió rau en la importància de la cultura. S'ha evidenciat que en societats amb una cultura més participativa, amb més empatia pel bé comú i amb més vocació de servei públic, la corrupció és menor. Això ens porta cap a un intangible que està directament vinculat amb les arrels culturals dels països i amb el seu sistema educatiu com a instrument de palanca de canvi social. Les societats avancen gràcies als objectius de progrés individual de les seves persones, però això no vol dir que valgui tot. Una societat en què els seus referents de progrés individual més representatius estan vinculats amb el diner fàcil, l'especulació, la subvenció, el curt termini, la picaresca, l'entreteniment de masses, el mínim esforç i, en definitiva, arribar ràpidament a l'objectiu sense que importi gaire el camí és una societat malalta. I això ens condueix a dues vies més de solució. La primera és la necessitat de repensar quins són els nostres referents i amb quins valors se sostenen. La segona és la necessitat de trencar les connexions pernicioses entre els poders polític, judicial, mediàtic i empresarial. Sense una cultura d'independència entre aquests quatre poders, la corrupció té camp abonat.
Finalment, la tercera cosa que hem après de l'economia política de la corrupció és la importància del cost d'oportunitat. Aquell cost relacionat amb el fet que quan fem una cosa en deixem de fer una altra i que, la veritat, sembla que hem perdut de vista i que només se'n recordin alguns economistes. Quan el model de creixement d'una economia pivota al voltant d'una bombolla, del tipus que sigui, els costos d'oportunitat de no estar a dins de la bombolla són massa alts. Quan una societat té com a fonament de progrés individual la participació en iniciatives de curt termini i rendiment ràpid, independentment de l'esforç dedicat, els costos d'oportunitat de no participar-hi són massa alts. L'economia i la societat catalanes necessiten, com l'aire que respiren, més entorns de negoci i de prosperitat individual basats en uns costos d'oportunitat més baixos, en una cultura diferent: la de l'ètica i el llarg termini. I cal demostrar que aquesta cultura és bona i té efectes econòmics i socials positius.
El populisme s'acosta. Nova economia, nova societat. Nova societat, nova cultura. I, nova cultura, nova democràcia. Tenim feina; i això sí que depèn de la ciutadania.
