Eines

Economia política de la corrupció

Per afrontar l'economia política de la corrupció, sabem tres coses. La primera és que la probabilitat de cometre una acció corrupta està vinculada amb els beneficis i els costos de l'acció. Quan els costos de la corrupció són molt més petits que els beneficis que en pot extreure l'infractor, els incentius són molt elevats i la corrupció és més gran.

Res­pecte al boom de casos i ope­ra­ci­ons de pre­sumpta cor­rupció que inun­den les nos­tres vides i ens dei­xen entre per­ple­xos i indig­nats, tinc algu­nes coses clares. La pri­mera és una bar­reja entre satis­facció i por. És clar que els ciu­ta­dans tenim el dret d'estar infor­mats i que la lli­ber­tat de premsa és vital per a la democràcia. Ja era hora que sortís a la llum pública tot el que ha de sor­tir. Però aquest al·luvió de casos és molt des­con­cer­tant i un es pre­gunta: Per què tots de cop? Què hi ha al dar­rere? A qui bene­fi­cien? Durant aquests dies he tro­bat a fal­tar algu­nes refle­xi­ons al vol­tant de la cor­rupció entesa com un feno­men econòmic. En aquest sen­tit, apunto algu­nes pro­pos­tes des d'aquesta pers­pec­tiva.

Més enllà de l'apro­xi­mació ètica i moral, la cor­rupció es pot enten­dre com un fet econòmic. Això és així, almenys per tres raons. Pri­mera, perquè al vol­tant del fet de la cor­rupció sem­pre hi ha un inter­canvi, en forma de diners, infor­mació o poder. I quan hi ha inter­canvi pel mig, l'eco­no­mia sem­pre hi pot dir alguna cosa. Segona, perquè el fet de la cor­rupció suposa un inter­canvi que és social i dinàmic, que té bene­fi­cis pri­vats i cos­tos públics. I quan ens movem en el ter­reny de les exter­na­li­tats, és a dir, en aque­lles deci­si­ons econòmiques que inci­dei­xen sobre el benes­tar d'altres per­so­nes no impli­ca­des a l'inter­canvi, l'eco­no­mia hi té mol­tes coses a dir. I, ter­cera, per una qüestió de mora­li­tat. Durant els dar­rers anys, i en nom només (i cal insis­tir en el només) d'una branca del pen­sa­ment econòmic, s'han fet mol­tes bar­ba­ri­tats. Ja és hora que des de l'eco­no­mia siguem capaços d'apor­tar solu­ci­ons i no només pro­ble­mes.

Per afron­tar l'eco­no­mia política de la cor­rupció, sabem tres coses. La pri­mera és que la pro­ba­bi­li­tat de come­tre una acció cor­rupta està vin­cu­lada amb els bene­fi­cis i els cos­tos de l'acció. Quan els cos­tos de la cor­rupció són molt més petits que els bene­fi­cis que en pot extreure l'infrac­tor, els incen­tius són molt alts i la cor­rupció és més gran. Aquest fet ja ens dóna una pri­mera línia de solu­ci­ons: més democràcia par­ti­ci­pa­tiva i més con­trol de pràcti­ques frau­du­len­tes. Això vol dir, nova legis­lació en matèria elec­to­ral, de finançament de par­tits, de temps de par­ti­ci­pació en càrrecs públics, de regis­tres de lob­bies, d'actu­a­lit­zació del codi penal i de solu­ci­o­nar els buits legals en matèria de la infor­mació i la vigilància sobre les per­so­nes, entre d'altres. Però també vol dir més recur­sos per a una millor orga­nit­zació i més inde­pendència del poder judi­cial.

Hi ha dues idees sen­zi­lles que només són qüestió de volun­tat. La pri­mera té a veure amb apro­fi­tar el poder trans­for­ma­dor de la tec­no­lo­gia. A hores d'ara ningú no entén per què no es pot votar i fer més democràcia par­ti­ci­pa­tiva a través d'inter­net. Amb la quan­ti­tat de diners que ens podríem estal­viar, amb la quan­ti­tat de trans­parència que podríem intro­duir i amb la quan­ti­tat de per­so­nes, sobre­tot joves, que podríem acos­tar a la política.

EL SEC­TOR PÚBLIC.

La segona és de caire tècnic. El sec­tor públic és un agent econòmic molt impor­tant, entre d'altres, perquè atorga una gran quan­ti­tat de con­trac­tes. Per què l'admi­nis­tració no uni­fica, sota una agència única, inde­pen­dent de la presa de deci­si­ons polítiques i amb cri­te­ris tècnics, la lici­tació i con­cessió de con­trac­tes?

La segona qüestió rau en la importància de la cul­tura. S'ha evi­den­ciat que en soci­e­tats amb una cul­tura més par­ti­ci­pa­tiva, amb més empa­tia pel bé comú i amb més vocació de ser­vei públic, la cor­rupció és menor. Això ens porta cap a un intan­gi­ble que està direc­ta­ment vin­cu­lat amb les arrels cul­tu­rals dels països i amb el seu sis­tema edu­ca­tiu com a ins­tru­ment de palanca de canvi social. Les soci­e­tats avan­cen gràcies als objec­tius de progrés indi­vi­dual de les seves per­so­nes, però això no vol dir que val­gui tot. Una soci­e­tat en què els seus refe­rents de progrés indi­vi­dual més repre­sen­ta­tius estan vin­cu­lats amb el diner fàcil, l'espe­cu­lació, la sub­venció, el curt ter­mini, la pica­resca, l'entre­te­ni­ment de mas­ses, el mínim esforç i, en defi­ni­tiva, arri­bar ràpida­ment a l'objec­tiu sense que importi gaire el camí és una soci­e­tat malalta. I això ens con­du­eix a dues vies més de solució. La pri­mera és la neces­si­tat de repen­sar quins són els nos­tres refe­rents i amb quins valors se sos­te­nen. La segona és la neces­si­tat de tren­car les con­ne­xi­ons per­ni­ci­o­ses entre els poders polític, judi­cial, mediàtic i empre­sa­rial. Sense una cul­tura d'inde­pendència entre aquests qua­tre poders, la cor­rupció té camp abo­nat.

Final­ment, la ter­cera cosa que hem après de l'eco­no­mia política de la cor­rupció és la importància del cost d'opor­tu­ni­tat. Aquell cost rela­ci­o­nat amb el fet que quan fem una cosa en dei­xem de fer una altra i que, la veri­tat, sem­bla que hem per­dut de vista i que només se'n recor­din alguns eco­no­mis­tes. Quan el model de crei­xe­ment d'una eco­no­mia pivota al vol­tant d'una bom­bo­lla, del tipus que sigui, els cos­tos d'opor­tu­ni­tat de no estar a dins de la bom­bo­lla són massa alts. Quan una soci­e­tat té com a fona­ment de progrés indi­vi­dual la par­ti­ci­pació en ini­ci­a­ti­ves de curt ter­mini i ren­di­ment ràpid, inde­pen­dent­ment de l'esforç dedi­cat, els cos­tos d'opor­tu­ni­tat de no par­ti­ci­par-hi són massa alts. L'eco­no­mia i la soci­e­tat cata­la­nes neces­si­ten, com l'aire que res­pi­ren, més entorns de negoci i de pros­pe­ri­tat indi­vi­dual basats en uns cos­tos d'opor­tu­ni­tat més bai­xos, en una cul­tura dife­rent: la de l'ètica i el llarg ter­mini. I cal demos­trar que aquesta cul­tura és bona i té efec­tes econòmics i soci­als posi­tius.

El popu­lisme s'acosta. Nova eco­no­mia, nova soci­e­tat. Nova soci­e­tat, nova cul­tura. I, nova cul­tura, nova democràcia. Tenim feina; i això sí que depèn de la ciu­ta­da­nia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.