El minimalisme és la recerca d'allò essencial, la passió pel mínim necessari, l'esforç per desprendre's de tot allò superflu.” Aquest comentari del David Puertas es podia llegir al programa d'un concert de l'OCB, “Experiència minimal”. Es tocaven peces de tres compositors contemporanis: Adams, Glass i Pärt. Una música que ens trasllada a la condició urbana dels nostres temps i que produeix neguit i atracció alhora, o l'estimes o l'odies. Pel cap em rondaven les idees del mínim necessari, d'allò essencial i desprendre's d'allò superflu.

La setmana passada va tenir lloc una jornada sobre legislació urbanística organitzada per l'Associació Catalana de Tècnics Urbanístics. Professionals de la matèria debatien els marcs legislatius en els quals opera i es regulen les accions i els agents urbanitzadors, i es feia sentir un clam per recuperar d'aquests allò essencial i desprendre's d'allò superflu. En definitiva, tornar a l'essència de la legislació per assolir allò que com a societat decidim que siguin les nostres ciutats: menys contaminades, més diverses, més properes, amb propostes alternatives d'accés a l'habitatge i preparades per respondre davant els nous conflictes urbans. Alguns, fins i tot, apuntaven que cal limitar la lògica de la plusvàlua com a mecanisme per finançar l'acció urbanística, que si bé s'ha demostrat útil, també té conseqüències nefastes quan se'n fa un abús, a la vista de la paràlisi en l'acció urbanística durant els anys de crisi.

En aquest punt em torna la idea del mínim necessari, del desprendre's d'allò superflu..., de canviar el llapis per la goma d'esborrar en l'acció urbanística, o si més no alternar-los. Fa temps que en l'urbanisme es treballa amb la idea del re: reciclatge, rehabilitació, revitalització. Un re però amb la mateixa lògica que la del creixement ex novo, traslladada a la taca urbana de la ciutat consolidada. És possible imaginar retornar sòls urbans a la qualificació de no urbanitzable un cop la seva vida útil s'ha demostrat superada? Té sentit pensar que tots els espais urbans en desús poden ser objecte d'accions re? Som possibles mecanismes de resta i suma que ens alliberin d'allò superflu i posin els esforços i els recursos en allò essencial? Un urbanisme minimalista? Seria possible?