Jordà Català, en el pri­mer terç del segle XIV, va escriure: Mira­bi­lia des­cripta, un lli­bre -en llatí- extra­or­di­nari sobre l’Índia. Es va impri­mir, per pri­mer cop, a París -en francès- el 1839, i a Lon­dres -en anglès-, el 1863. En català, tenim les Mera­ve­lles des­cri­tes, gràcies a la casa edi­tora Angle (i a Jordi Joan Baños).

Les mera­ve­lles des­cri­tes de l’Índia són algu­nes -mol­tes- de les coses que es veuen anant per aquell país. “Qui no ho ha vist -escriu Jordà Català- no ho pot arri­bar a com­pren­dre.” A la Cata­lu­nya actual, suc­ce­eix una cosa dife­rent: qui ho veu no ho arriba a com­pren­dre. Només ho ente­nen els que venen de fora. Sor­to­sa­ment, són molts: venen del sud pobre i del nord ric, de les Amèriques i d’Àsia. Venen a tre­ba­llar (en tot tipus de fei­nes, en les més mal paga­des i en les més ben paga­des), venen a estu­diar (l’únic alumne que ha triat Joan Cre­xells per pre­sen­tar-lo a classe ha estat un noi d’ori­gen pakis­tanès), venen per anar al metge (i no única­ment, com succeïa fa cin­quanta anys, per anar a la Bar­ra­quer), venen a pas­sar uns dies o a fer vacan­ces (més que mai, tot i que en els anys trenta, ja hi havia cre­uers), venen jubi­lats (amb una assistència sanitària excel·lent).

Els que venen de fora veuen les mera­ve­lles (i per això tor­nen, amb qual­se­vol excusa o, els que poden, s’hi que­den). Els que fa temps que hi són no veuen -no veiem- les mera­ve­lles. En part, perquè no hi ha un equi­va­lent de les Mera­ve­lles des­cri­tes. De fet, ens cal­dria escriure un lli­bre de les mera­ve­lles no escri­tes.

Qui­nes són? Les tenim al davant i no les veiem. Un savi ens deia no fa gaire: “Obrir una aixeta i que surti aigua bevi­ble, a Cata­lu­nya, és un mira­cle.” El resul­tat d’una feina molt sofis­ti­cada. El mateix savi va expli­car que Ein­stein va voler veure el port de Bar­ce­lona com un gran port en un lloc impos­si­ble.

Anem a pams. Les pla­ces, els jar­dins, els parcs, els bos­cos, les mun­ta­nyes, les lle­res dels rius, els del­tes han esde­vin­gut peti­tes o grans mera­ve­lles. En un parc muni­ci­pal pròxim (que, en ori­gen, era un parc d’atrac­ci­ons pri­vat) hi ha unes breus expli­ca­ci­ons sobre la flora -i la fauna!- del parc, sobre les pro­pi­e­tats dels seus micro­es­tanys, sobre les escul­tu­res i les figu­res que hi són home­nat­ja­des. Hi ha unes pla­ques amb poe­sies i una àrea amb apa­rells gimnàstics (i el telèfon d’urgències).

Podem entrar als mer­cats muni­ci­pals, en peti­tes boti­gues o als grans espais comer­ci­als que se situen als inte­ri­ors de les illes de cases (que també s’han recu­pe­rat com a jar­dins o pla­ces, on hi ha infor­mació sobre Wag­ner, per exem­ple). Alguns d’aquests espais comer­ci­als sem­blen sales d’expo­si­ci­ons o museus. De fet, men­tre els museus sem­blen, cada cop més, boti­gues, els comerços són, cada cop més museístics. En alguns punts, en tau­le­tes o pres­tat­ge­ries al car­rer, hi ha revis­tes il·lus­tra­des gratuïtes que mos­tren plats cui­nats, mobles de dis­seny, històries del barri, pisos per llo­gar o per ven­dre, viat­ges arreu del món. Als punts verds, als CAP, hi ha lli­bres. Per triar i endur-se’n. Podem entrar a una bibli­o­teca. Lli­bres, revis­tes, CD, con­versa, micro­ex­po­si­ci­ons. Una per una, són peti­tes mera­ve­lles. Per exem­ple, la Mont­ser­rat Abelló, en una antiga fàbrica de les Corts. O la Fran­cesc Can­del, a l’Illa Phi­lips de la Zona Franca de Bar­ce­lona. Totes aques­tes mera­ve­lles són el pro­ducte d’uns llargs pro­ces­sos de cre­ació i cos­ten molts diners (que paguem amb els nos­tres impos­tos).