Fa tot just una setmana em va sorprendre topar de nou amb una notícia en relació amb la localització de centres de culte en polígons industrials a diversos municipis de Catalunya. La polèmica no és nova i per descomptat hi ha opinions per a tos els gustos. Tanmateix, voldria aprofitar l'avinentesa per fer algunes reflexions en relació amb les raons que es fan servir per justificar aquestes decisions i el missatge que, de manera indirecta, s'acaba transmetent.

La localització de peces d'una certa mida en el si de les ciutats consolidades ja fa temps que és un maldecap per a molts ajuntaments, tant de municipis grans, com de petits o mitjans. La solució que s'ha adoptat en general ha estat flexibilitzar els usos permesos als polígons industrials. És per això que apareixen cada cop més en aquests espais grans peces (centres de consum, concessionaris de cotxes, gimnasos, poliesportius o pistes de pàdel (ara molt de moda!) i tot allò molest o de risc (gasolineres i per què no, centres de culte, macrodiscoteques i bordells).

La flexibilització d'allò que es permet o no es permet tant a la ciutat com als polígons industrials és una reivindicació recurrent entre aquells que ens dediquem al planejament urbanístic. El dinamisme propi de la societat comporta que allò que imaginem com a ús, queda superat sense remei per la realitat en el minut següent. Per tant, revisar, repensar o inclús redefinir quins són els usos permesos en aquests espais és un exercici que requereix una reflexió més rigorosa que una simple flexibilització “a la carta”. En aquest sentit, caldria revisar també la definició dels usos a les àrees residencials per encabir-hi aquells que donen servei a la població resident.

La solució actual té al meu entendre diversos missatges implícits que no afavoreixen ningú. Estem convertint els polígons industrials en el calaix de sastre de la ciutat, on va a parar tot allò que no sabem on col·locar, ni com col·locar; amb el consegüent perjudici d'imatge per a les empreses industrials que no tenen alternativa d'ubicació. En paral·lel, el suposat conflicte social que serveix de coartada només es resol en aparença segregant la ciutat en espais on res està permès i espais on todo vale. Traslladar els problemes no els fa desaparèixer i, més aviat, propicia que s'acabin enquistant. I, finalment, amb aquestes solucions continuem estenent la cultura del cotxe. Aquesta no només es predica des dels anuncis de televisió, sinó, i amb molta més força, des de la manera com situem determinades peces al territori. Com es desplaçarà la gent fins a aquests espais de lleure, oci, consum i culte si sistemàticament els expulsem d'allà on viuen.