Fa temps que l'ombra de la sospita plana sobre l'urbanisme. La col·lecció de casos de corrupció al nostre país vinculats a la seva pràctica es fa cada dia més nombrosa i la percepció generalitzada és de total impunitat. Una combinació que no augura res de bo en el clima de tensió continguda que es respira.

El darrer conflicte urbanístic el trobem a Burgos. Un projecte per a l'arranjament d'una avinguda no només ha posat en peu de guerra el barri afectat, Gamonal, sinó que ha trobat ressò a moltes altres ciutats del país, com ara Barcelona, València, Saragossa o Madrid.

Com hem arribat a aquesta situació?

La pèrdua de confiança i la sospita que en aquests moments genera qualsevol acció urbanística hauria de fer-nos reflexionar. No pels aldarulls que s'han produït en les manifestacions sinó pel descrèdit en què han caigut els projectes urbanístics com a mecanismes de millora col·lectiva.

Aquest és el punt que em sembla més greu. L'urbanisme, la disciplina, té sentit en la mesura que està al servei de les persones. Al llarg de la història ha demostrat que és un instrument molt valuós de treball per dignificar les condicions de vida als entorns urbans: aportant salubritat, accessibilitat, fins i tot bellesa, i com a eina redistributiva entre realitats oposades. Tanmateix, també ha estat en els darrers temps font d'escàndols, enriquiments i excessos injustificats dels quals cal prendre bona nota.

Són molts els professionals urbanistes que creiem que la qualitat de l'espai urbà contribueix al benestar de les persones. No podem quedar-nos amb els braços plegats i pels abusos d'uns quants veure com s'estigmatitza tota una disciplina necessària i útil per a la societat. Hem de reclamar que caigui el pes de la llei sobre aquells que en fan un mal ús, i alhora reconèixer totes les bones pràctiques que han contribuït al desenvolupament de les nostres ciutats.

Decidir què és allò que convé a la societat ha de ser objecte d'un debat obert i plural, i ha de partir del coneixement i reconeixement de cada situació particular, de cada realitat concreta. Les fórmules o els models en ús ja no són la resposta. La societat ha canviat i els canvis també han de quedar reflectits en la pràctica de l'urbanisme per part d'aquells que tenen responsabilitats, tant des del vessant públic com privat. És aquest el veritable procés de participació que reclamen els ciutadans.

Convindria revisar els principis que mouen els projectes urbanístics i exigir ètica en la seva praxi per tal de recuperar la seva raó de ser: propiciar les condicions essencials per a la vida diària dels ciutadans, individual i col·lectiva. La ciutat la construïm entre tots i l'urbanisme no pot ser ni un problema ni una excusa pel conflicte social.