Dilluns assisteixo a la presentació en societat d'un centre de serveis per a més de 400 empreses productores de sabates en una ciutat de més de 8 milions de persones. Un exemple d'indústria urbana que dóna feina directa a més de 8.000 persones i d'indirecta fins a 16.000. Es troben en un moment dolç; el reconeixement públic de la seva existència desperta suports polítics. La zona és com passa moltes vegades fruit de la informalitat, el temps, la consolidació i la casualitat. Un barri construït per allotjar immigració que amb el temps acaba concentrant petits tallers de producció que conviuen amb l'habitatge, i la seva concentració acaba arrossegant proveïdors de matèries primeres i, posteriorment, botiguers per comercialitzar les sabates que s'hi produeixen. Un interessant i vibrant exemple de promiscuïtat urbana on la pressió urbanística encara no s'ha deixat notar. D'aquí a un temps raonable, si les iniciatives prenen força, aquest barri acabarà posant-se de moda! Aquesta hauria de ser la demostració de l'èxit. Però com reaccionarà el mercat immobiliari davant d'aquesta situació? De fet, d'una manera contradictòria. Quan sigui un lloc de moda o de referència començarà un procés d'increment del valor dels immobles, en definitiva de tot aquest espai urbà, que acabarà repercutint sobre els productors i tots els que s'hi trobin. La seva acció sobre el barri i l'espai urbà, a través de la seva feina, haurà posat el barri de moda, i aquest nova situació acabarà expulsant-los. Quina lògica tenen aquestes situacions? No tinc cap dubte que des del punt de vista econòmic es poden donar explicacions més que raonades, tanmateix des del punt de vista de fer i viure la ciutat no tenen ni cap ni peus.

Anàloga és la situació dels comerços tradicionals que estan en aquests moments en perill de desaparèixer a la ciutat. L'actualització dels lloguers, lícita d'altra banda des del punt de vista de la propietat, d'acord amb l'aplicació de la LAU, topa de front amb l'efecte pervers que es genera: l'homogeneïtzació i estandardització del comerç en els eixos principals comercials de la ciutat. La pressió sobre el valor dels immobles fa inviables propostes més discretes. Cerquem i apreciem la diversitat i singularitat del comerç a la ciutat pròpia i en aquella que visitem. Desitgem trobar espais urbans que siguin reflex d'una realitat urbana concreta. I, tanmateix, les lògiques del mercat immobiliari porten a la repetició d'espais comuns. L'oferta comercial tendeix a igualar-se i només les grans firmes poden competir per espais centrals, tot i que el comerç petit i singular no sobreviurà sense la gent que transita pels espais centrals. Una equació que no troba respostes fàcils sense una política urbana compromesa i decidida.

La quantitat passa al davant de la qualitat. Més gran, més car, més, més, més..., però també més igual, més uniforme, més monocultiu, menys complex. Menys ciutat!