Diumenge passat teníem uns amics de visita a Barcelona. Els dos havien vingut a viure com a estudiants d'Erasmus feia uns vint anys i no havien tornat. Ara ho feien amb els seus fills per mostrar-los on havia començat tot. Vam aprofitar per retrobar-nos fent un bon dinar... a la platja. Els d'aquí hi vam anar amb un cert escepticisme: la platja, el primer cap de setmana de Pasqua i en un dia de sol. Tenia moltes possibilitats d'acabar en desastre. Vam decidir deixar el cotxe i fer ús del transport públic. Era diumenge, mala idea. A la parada trobem uns altres turistes que han tingut la mateixa idea. Deu, vint, trenta minuts i ni rastre de l'autobús. Dels autobusos turístics, en vam comptar fins a sis en el mateix temps. Totes les aplicacions intel·ligents havien deixat de ser-ho: TMB no facilitava informació. Mentre els turistes buscaven una alternativa en el seu mapa, nosaltres vam parar un taxi. Un cop a la platja vam aconseguir taula al restaurant que volíem. Un miracle! No fan reserves, hi ha prou demanda i la cua d'espera va creixent mentre nosaltres ja som asseguts a taula. El propietari està content de poder servir a un grup de “famílies locals”. Curiós -si més no- el comentari!

Després de dinar, un passeig per fer baixar el tiberi. L'espectacle està servit: miris on miris està ple de tot tipus de bicis, patins i segways que conviuen com poden en el mateix espai amb els que anem a peu. Bars, restaurants, hostals, bars, restaurants, apartaments, bars, bars, restaurants, bars. Ja no tindrem tanta sort per fer un cafè. Els cambrers es mostren a la defensiva. Les taules estan reservades... o no! Acabem asseguts a les escales que separen el passeig de la sorra, contemplant el panorama.

Un panorama que reflexa el que ja sabem: que dins el context de crisi actual, el turisme s'erigeix en un dels motors de l'economia catalana i de Barcelona. Aquí puc veure encarnades les estadístiques de demanda i oferta turístiques, però alhora es poden contemplar els efectes col·laterals que tenen. Observo amb preocupació la voracitat amb què es consumeixen els atractius que fan d'aquest lloc un lloc tan especial. El model actual està basat en la quantitat: més visitants, més nits, més llits, més plats... però també és més igual, més uniforme, més monocultiu: menys complex, menys ciutat! Una paradoxa compartida per moltes altres ciutats i destinacions del món. Tothom hi vol ser, tothom en vol un tros, fins que s'esgoti i no quedi res del seu atractiu original. I aleshores? No hi ha cap més alternativa per sortir d'aquest cercle viciós que superar les inèrcies dels models de gestió anteriors. I aquest raonament és tan vàlid per al turisme com per a la crisi en el seu conjunt. El canvi que es reclama implica un canvi de mentalitat en les maneres de fer, d'entendre i d'actuar sobre les realitats i les contradiccions que conviuen en les ciutats i en el territori. El punt d'inflexió està íntimament lligat a la sortida de la crisi, al canvi de paradigma.