La crisi econòmica, i amb més força l'esclat de la bombolla immobiliària, s'han endut avall molts projectes de ciutat que estaven en marxa. Però no tots ells s'han truncat, com vaig sentir fa poc en unes declaracions. Truncar i alentir són dues situacions que cal diferenciar.

Ens hem acostumat a que ens mostrin els projectes de futur de la ciutat a través d'unes imatges virtuals o renders, que amb la millora de la tecnologia semblen cada cop més reals. Ja ho diuen: una imatge val més que mil paraules! El perill d'aquest costum es que algú cregui que com que ja tenim la foto, el projecte ja ha esdevingut una realitat i que aquesta serà tal qual mostra la foto. La construcció de la ciutat és un procés d'urbanització continu i obert en el temps.

Molts exemples il·lustrarien aquest tempo de la urbanització a què faig referència, però avui he triat el Poblenou i el Pla del 22@ a Barcelona per emfatitzar la diferència entre truncar i alentir.

El Pla 22@ va iniciar el seu camí amb el canvi de segle promogut per les administracions locals del moment. De la mà del Pla, prop de 200ha del Poblenou esdevindrien un nou districte tecnològic i d'innovació allà on s'havia concentrat el Manchester català. Com tota transformació, no va estar exempta d'oposició, controvèrsies i polèmiques. Les grans xifres del Pla22@ eren els 3,2 M de m² d'espais d'activitat econòmica, els 180M€ per al pla d'infraestuctures, els 130.000 de llocs de treball que es generarien. Les xifres oficials ens diuen que avui el 50% de la inversió prevista ja ha estat executada, que es compten més de 7.000 empreses registrades i 85.000 llocs de feina. Però si bé tot això són xifres, sempre discutibles, quina és la realitat a peu de carrer?

Una passejada per la zona mostra una barreja de situacions. Àrees on la transformació s'ha consolidat i la intensitat de l'activitat és palpable al carrer, conviuen amb d'altres que, colpejades per la crisi, esperen una segona oportunitat. Una nova oportunitat que es constata quan comencen a aparèixer propostes al marge de les previsions dels plans urbanístics i de les administracions.

Quan això passa és quan es demostra que la construcció de la ciutat és un procés continu i obert en el temps. El Poblenou és en aquests moments un espai dinàmic; una microeconomia on conviuen seus corporatives, equipaments universitaris i culturals, pimes, professionals i emprenedors en tot tipus d'espais, que van arribar o no de la mà del Pla 22@.

Abans de caure en lectures reduccionistes de plans truncats, cal tenir present que el procés d'urbanització, com tot procés, és dinàmic i canviant en el temps. Hem de reclamar a les administracions actuals que estiguin a l'altura de les noves condicions. Cal reconèixer el valor del Pla en la seva justa mesura, amb totes les seves mancances i contradiccions, com a dinamitzador d'un territori. I aplaudir que el tempo de la urbanització té la capacitat d'incidir en el seu desplegament, fins i tot per modificar les seves expectatives originals.