Davant un auditori amb més de 2.000 empresaris i acompanyat pels consellers Mas-Colell i Puig, el president Mas llançava la setmana passada un missatge molt clar: recuperar l'activitat industrial per sobre del 20% del PIB pel 2020. En el mateix acte, el conseller Puig, d'Empresa i Ocupació, presentava l'estratègia que ho farà possible, “la Catalunya industrial: un objectiu compartit”. És una bona notícia disposar d' un full de ruta per reforçar el paper de la indústria en la recuperació econòmica del país. Una iniciativa que comparteixen no només les economies de la Unió Europea sinó que té la seva rèplica a escala de ciutat i de regions en altres llocs on la indústria s'havia donat per superada, com posen de manifest el ventall d'iniciatives existents en aquesta mateixa línia: Reshoring New York and New Jersey, Canadian Urban Manufacturing, Back Streets Boston's program, London's manufacturing industry. Totes elles amb un objectiu compartit: retenir, reconstruir i reequilibrar les economies locals recolzant-se en el potencial del sector industrial.

Aclarit l'objectiu compartit cal alinear les polítiques territorials i urbanístiques, així com les de les infraestructures tant de transport com de serveis. No són determinants, però són necessàries per garantir les condicions dels espais on han d'operar totes les empreses que conformen aquest teixit industrial que volem reforçar. Des d'aquesta mateixa columna he tractat d'explicar la importància de garantir la qualitat en les condicions d'aquests espais. Com es demostra en l'informe del Banc Mundial Doing Business, on descriu l'obtenció de les instal·lacions com a un dels cinc factors determinants en les empreses al llarg del seu cicle vital. Els avenços tecnològics i les tecnologies de la informació i la comunicació han capgirat molts processos tant al món empresarial com a la vida quotidiana de la gent. Si bé les formes de relació, de producció i de distribució seguiran evolucionant, els establiment on les empreses desenvolupen les seves funcions i les àrees on s'implanten seguiran sent una peça clau perquè tot el conjunt funcioni amb la màxima eficàcia i eficiència. D'igual manera, tot i que les infraestructures per si soles no són generadores de prosperitat, i això la crisi ho ha deixat força clar, sí són condició necessària per exportar, per importar, per moure persones, matèries, béns, i fins i tot, informació d'un lloc a un altre.

Cal que ens assegurem que en el desplegament del full de ruta per reforçar el paper de la indústria aquesta part, la del planejament urbanístic, el planejament territorial i les infraestructures, també es manté alineada. Cal que en prenguin nota totes les administracions amb competència en aquestes matèries. Ens podríem trobar sense les condicions, que, tot i no ser suficients, són necessàries.