DE MEMÒRIA
‘L'exportació de les obres d'art'
Un dels vessants de la primera globalització de l'economia mundial als anys de la Belle époque és el salt endavant del comerç internacional d'obres d'art: frescs, relleus, escultures, olis, tríptics, miniatures.
Un dels motors que impulsaren aquest procés fou l'afany autoculturitzador/especulador de la burgesia culta nord-americana. L'art (transportable) europeu -que inclou, fins i tot, els claustres dels monestirs romànics- serà l'objecte d'aquest comerç. Les col·leccions privades i els museus públics i privats d'Estats Units seran, en molts casos, el destí final de moltes obres d'art europees (i asiàtiques).
Alguns experts catalans van intervenir, des de molt aviat, com a observadors/participants, en la concreció d'aquestes noves formes de mercat de l'art. En alguns casos, aquesta intervenció tindrà un caràcter molt especial. Un exemple destacat és el de Pijoan.
Sobre Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1879 – Lausana, Suïssa, 1963), disposem, de fa poc, d'un estudi biogràfic minuciós basat en uns apunts i unes cartes boníssimes. És el llibre de Pol Pijoan i Pere Maragall: Josep Pijoan, la vida errant d'un català universal (Cabrera de Mar, Galerada, 2014). Pijoan, amb un peu, des de molt aviat, a Roma, a Madrid i a Cologny (prop de Ginebra), fou el principal descobridor de les pintures de les esglésies romàniques dels Pirineus i, com a primer secretari de l'Institut d'Estudis Catalans, l'impulsor del museu d'art on es podrien contemplar: el MNAC. Un dels atractius de la Barcelona del segle XXI.
Molt aviat, al diari La Veu de Catalunya, Pijoan escriurà sobre “l'exportació d'obres d'art” de l'Europa mediterrània a Estats Units i Canadà. Amb el seu estil directe diu: “Lo essencial, lo únic que pot deturar que no ens quedem pelats com una rata és que el govern posi cada any diners als Pressuposts per comprar aquestes coses que es venen els Capítols (catedralicis) i els particulars.” Pijoan, doncs, està situant el tema en termes econòmics: l'art, com qualsevol bé, té un mercat i un preu. Com que és un bé públic la possibilitat de gaudir-ne dependrà dels recursos públics que els governs hi destinin.
Paral·lelament, Pijoan marxaria, el 1913, amb Teresa Mestre, a Nord-amèrica. Primer, a Canadà, després, a Califòrnia, més tard a Chicago i a Cambridge. El seu objectiu era escriure i publicar una història general de l'art: de l'art de totes les èpoques i de tot el món. Seria, segons s'ha escrit després, “co-editor of major art-history encyclopedia”. Aquesta primera història de l'art de tots els temps i de tots els àmbits es va començar a publicar a Salvat, a Barcelona, el 1914. Se n'han fet, des d'aleshores, moltes edicions. El 1927 va aparèixer una traducció/adaptació anglesa: la History of art. La tercera edició anglesa, publicada a Chicago. Als anys 1970, aquesta història fou traduïda/adaptada a l'alemany i al txec!
Mentre, Pijoan es sorprenia de trobar-se, per exemple, “La col·lecció Deering de Maricel al museu de Chicago” (Gaseta de les Arts, n.3, 1924). L'art català, sense estat propi que el defensés, començava a circular pel món. Perquè agradava, per exemple, a mister Deering, un gran fabricant de tractors i de maquinària agrícola.
Archer Huntington
A la biografia publicada per Galerada La vida errant d'un català universal, llegim que “Pijoan acabà tenint una relació important amb la col·lecció de la Hispanic Society fundada (el 1908) per Archer Huntington a Nova York”. Així, “el setembre de 1921 viatja a Londres i intenta, sense èxit, comprar un Velázquez. De Londres va a París... i sí que aconsegueix comprar a l'antiquari Demotte un Ribera i dos Goya”. Llavors, “Pijoan envia a Huntington unes descripcions de detall de les peces, amb llur preu aproximat”. Amèrica paga.
