A mol­tes ciu­tats del món quan un barri es posa de moda o millora per una inter­venció urbanística es pro­du­eix un efecte per­vers que en anglès es coneix com gen­tri­fi­ca­tion i que implica l'expulsió de la població que fins ara hi havia vis­cut. Avui vull par­lar d'un tipus de gen­tri­fi­ca­tion dife­rent i que em sem­bla molt il·lus­tra­tiu dels temps en què vivim: la gen­tri­fi­cació de la pròpia ciu­tat, de l'essència de la ciu­tat. La ciu­tat ha estat sem­pre asso­ci­ada a una imatge de bullici, de movi­ment, de gent i mer­ca­de­ries amunt i avall, en una coe­xistència o con­vivència entre el caos i l'ordre. Un espai de pro­miscuïtat, no de mix­tura, on tot és pos­si­ble, on tot­hom hi té cabuda. Quan es diu d'una ciu­tat “aquí pots tro­bar de tot” s'està resu­mint en una sola frase el que intento trans­me­tre. Però aquesta essència està en perill de gen­tri­fi­cació. Qui és el seu botxí? La res­posta fàcil sem­pre apunta als sos­pi­to­sos habi­tu­als: espe­cu­la­dors sense escrúpols, lob­bies econòmics i grups de poder. Però aquest cop no es troba entre ells. El botxí és més difícil de clas­si­fi­car, d'empai­tar i de desem­mas­ca­rar. El botxí som nosal­tres, ciu­ta­dans de peu, els que habi­tem les ciu­tats.

Fa temps que no volem veure-ho però som nosal­tres els que fem la ciu­tat, no són els sos­pi­to­sos. Som nosal­tres els que deci­dim on anar a com­prar, si a la botiga de barri o al cen­tre comer­cial; som nosal­tres els que deci­dim dei­xar el cotxe i anar cami­nant; som nosal­tres els que ens quei­xem quan tenim turis­tes a l'escala, però ocu­pem una escala de veïns quan els turis­tes som nosal­tres; som nosal­tres que si llo­guem un pis pre­fe­rim els turis­tes als veïns; som nosal­tres que exi­gim cobrir els car­rers plens de cot­xes, però el nos­tre és un d'aquests; som nosal­tres que ens quei­xem per la música dels bars però ens la bai­xem pirata d'inter­net.

Lon­dres, la ciu­tat de la música en viu, ha tan­cat més de la mei­tat dels seus locals noc­turns per les quei­xes dels veïns. L'essència de la ciu­tat és la con­vivència entre el caos i l'ordre. Pot­ser els uns hau­ran d'abai­xar el volum, però els altres hau­ran de com­pren­dre que viure a la ciu­tat té una bona dosi de tolerància, de tolerància urbana, o l'aca­ba­rem gen­tri­fi­cant!