Al 1620, Fran­cesc Soler, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Per­pinyà, en un lli­bre edi­tat a Bar­ce­lona, es feia una pre­gunta: “Quina ciu­tat del món hi ha que no haja foras­ters?” La res­posta era “nin­guna, i a Cata­lu­nya mai ni han fal­tat”. Espe­ci­fi­cant, afe­gia: “si es volgués indi­vi­duar, cases molt prin­ci­pals de Cata­lu­nya se tro­ba­ria que son de Ale­manys, Flo­ren­tins, Geno­ve­sos, Luque­sos i Pisans... sols de Fran­ce­sos n'hi ha mile­na­ris, i no hi ha part de Cata­lu­nya que no hi haja”.

El lli­bre de Soler es titu­lava: Memo­rial en favor dels mer­ca­ders foras­ters (Bar­ce­lona, 1620). El deto­nant era la decisió del govern muni­ci­pal de Bar­ce­lona d'aug­men­tar la pressió fis­cal sobre els nego­cis dels estran­gers. Soler en dis­cre­pava. Els exem­ples de ciu­tats dinàmiques (com Liorna, Sevi­lla, Lis­boa, Mar­se­lla, Nàpols i Palerm) eren de ciu­tats amb una forta presència de comer­ci­ants forans. En canvi, i seguint un text de Jaume Rebu­llosa, ens deia: “el Regne de la Xina no con­sent ningú foras­ter”.

Segons Soler, les acti­vi­tats comer­ci­als de naci­o­nals i estran­gers eren per­fec­ta­ment com­pa­ti­bles. De forma que “la República més abas­tida, pro­ve­hida i plena serà aque­lla en la que los natu­rals i los foras­ters apor­ta­ran pro­vi­si­ons. Ni los uns impe­dei­xen als altres les nego­ci­a­ci­ons, ni los foras­ters lle­va­ran lo pa de la mà de los natu­rals” . Com que el tema no és fàcil, hi havia –i, segueix- altres argu­men­ta­ci­ons. Per exem­ple, Jaume Dami­ans publicà: Con­tra l'entrada de robes de llana i de seda estran­ge­res (Bar­ce­lona, 1630). Dami­ans uti­litzà tot tipus de raons. D'entrada, el fet que la matèria pri­mera uti­lit­zada era produïda aquí, expor­tada, trans­for­mada en roba a l'estran­ger i, després, adqui­rida als comer­ci­ants estran­gers. Així, segons Dami­ans, “donam diners (uns 900.000 escuts) per a enri­quir-los, i fer-nos la guerra, que és pit­jor”. Així, la indústria pròpia genera ingres­sos a l'estat propi: “redun­darà als drets del Gene­ral (la Gene­ra­li­tat) i de la Ciu­tat (el Con­sell de Cent)”. La idea de fons és molt clara: “per enri­quir una Ciu­tat o Regne no hi ha cosa més impor­tant que la indústria de mol­tes fàbri­ques i arts”. La reco­ma­nació no podia ésser altra que, des de la Gene­ra­li­tat, es “privàs la entrada de tan­tes sor­tes de robes de llana i seda”. Aquesta mesura no seria excep­ci­o­nal, car “altres Reg­nes han fet la pri­vació”. De fet, sabem que Angla­terra, que havia ini­ciat la seva indústria lla­nera gràcies a la tec­no­lo­gia impor­tada de Flan­des, era molt pro­hi­bi­ci­o­nista.

Dami­ans era clara­ment par­ti­dari d'expor­tar. Què podia expor­tar l'eco­no­mia cata­lana de 1630? La res­posta era: “draps, flas­sa­des, fer­ros, amet­lles, ave­lla­nes, peix salat, o blat”. És a dir: una certa vari­e­tat de pro­duc­tes que no són tan dife­rents del que s'exporta al segle XXI: con­fecció (draps), automòbils (fer­ros), pro­duc­tes agro­a­li­men­ta­ris (amet­lles, ave­lla­nes), con­ser­ves (salats). Uns anys més tard, Esteve de Cor­bera, a la seva enci­clopèdia Cataluña ilus­trada (Nàpols, 1678), insis­tia: “si se orde­nase que no pudi­era sacarse el hierro y la lana u otras cosas seme­jan­tes, sino labra­das y apro­vec­ha­das, ni los extran­je­ros se enri­que­ce­rian con ellas ni la gente pobre y ordi­na­ria pade­ce­rian tan­tas inco­mo­di­da­des”. I, afe­gia a les expor­ta­ci­ons: el vi, l'oli, la mel (anava a Roma), sal (“se la lle­van por mar”), rodes de molí, vidres, guants (fabri­cats a Lleida). La base de tot era la indústria: “los arti­fi­cios enri­que­cen las Pro­vin­cias, por­que con ellos entra dinero de fuera, que es el ner­vio de todo”.