Trenta-un dies després de començar el confinament (trenta-un!) els he de confessar que hi ha dies que n’estic tip, de no sortir de casa o de fer-ho poc. Els primers dies, em sembla que ens va passar a tots, van ser d’adaptació. Cap al dia deu, t’adones que la cosa no està tan malament. I com que a casa vam estar entretinguts perquè el virus va venir de visita –o això va semblar, perquè el test encara l’esperem–, la cosa va passar més ràpidament del que no semblava. La setmana passada en parlàvem uns quants i admetíem que se’ns estava fent menys dur del que ens pensàvem. I que, la veritat, algunes coses positives n’hem tret. Però els he de confessar que ahir no va ser així. Deu ser allò que en esport se’n diu un defalliment, la famosa pájara dels ciclistes. En aquest esprint que no va enlloc, bé hi deus tenir dret, un dia, que la casa et caigui a sobre. I a tenir ganes de córrer per la muntanya, passejar per la Rambla, anar a un restaurant, al cine i, no sé per reclamar què, però anar a una manifestació amb gent, molta gent, moltíssima gent, a tocar els uns dels altres.