Reflexió sobre l’estat del benestar

La insòlita i impre­vista situ­ació actual, més enllà de posar en evidència la neces­si­tat de reforçar la recerca biològica, sanitària i far­macèutica, ha por­tat a una situ­ació d’estrès límit els estats del benes­tar euro­peus. A par­tir de mit­jan segle XX vam dibui­xar un món en el qual intentàvem que la població, tota ella, comptés amb el màxim grau de segu­re­tat, garan­tia de drets fona­men­tals i benes­tar. Segu­ra­ment, l’exigència més avançada dels ide­als de soli­da­ri­tat i d’igual­tat de la història de la huma­ni­tat. No per casu­a­li­tat, aquest horitzó d’òptim social sor­geix com a repte com­par­tit després d’una de les més grans catàstro­fes cone­gu­des com va ser la Segona Guerra Mun­dial. És després d’un dal­ta­baix d’aque­lles dimen­si­ons –que venia com a seqüela de la ter­ri­ble Pri­mera Guerra Mun­dial– quan s’assenta un con­sens sobre pri­o­ri­tats col·lec­ti­ves i sobre la idea de con­tri­buir entre tots al benes­tar de tots. L’estat del benes­tar com a ideal soci­al­demòcrata, amb for­mes i inten­si­tats diver­ses, és un joc con­ven­ci­o­nal que es basa en una forta pressió fis­cal sobre per­so­nes i soci­e­tats i en el retorn públic a la soci­e­tat d’un nivell de pres­ta­ci­ons soci­als que avui es mouen al vol­tant del 29% del PIB (Euros­tat, 2017). Es tracta d’estal­viar a les famílies que hagin de cobrir amb els seus ingres­sos indi­vi­du­als les grans des­pe­ses de malal­tia, vellesa, atur, dis­ca­pa­ci­tats, atenció a la infància, habi­tatge, exclusió social. És aquesta la clau que dona segu­re­tat de futur a la població, amb menor o major grau, és clar, segons el nivell de per­fecció que hagi asso­lit l’estat del benes­tar en cada país. I és per això que per res­pon­dre la pre­gunta de com l’actual crisi afec­tarà no només la salut sinó també la vida quo­ti­di­ana de les per­so­nes i les famílies, hem de pen­sar en com volem que sigui en el futur l’estat del benes­tar i si en tenim prou amb l’actual.

Qua­tre dades ens mos­tren diferències sig­ni­fi­ca­ti­ves entre països: 34,1% del PIB en pro­tecció social pública a França, 30% a Finlàndia, 29,7% a Ale­ma­nya, o 29,3% als Països Bai­xos, men­tre que a Espa­nya som, amb el 23,4%, a la cua d’Europa. Dis­po­saríem de més de 70.000 mili­ons d’euros si ens apliquéssim la mit­jana euro­pea, o de 139.000 mili­ons d’euros addi­ci­o­nals si anéssim al nivell d’exigència francès. I això ens per­me­tria cap­gi­rar fol­ga­da­ment el ridícul 0,1% del PIB que des­ti­nem a des­pesa pública en habi­tatge –la gran menys­tin­guda dins el con­text de pro­tecció social– que impe­deix dur a terme una política d’habi­tatge seri­osa. Sem­bla que el reial decret llei 11/2020 ha entès que cal reen­fo­car aquesta política amb mesu­res molt exi­gents per al con­junt de la soci­e­tat però també amb aug­ment sig­ni­fi­ca­tiu dels pres­su­pos­tos públics. Però encara hau­ran de créixer molt més si no volem que demà s’accentuï la bretxa de desi­gual­tat resi­den­cial que tenim oberta com una nafra des de l’any 2008.

La res­posta a com ens en sor­ti­rem rau, per tant, en gran mesura en un pacte d’estat que renovi el con­sens sobre la neces­si­tat d’enfor­tir l’estat del benes­tar; per cert, con­tra veus que venen sos­te­nint des de finals dels anys vui­tanta que és exces­siu i inne­ces­sari.