Ens en sor­ti­rem, però no ho farem del tot si no hem après res. Aquests dies ha cor­re­gut per les xar­xes una pin­tada sig­nada amb la A d’anar­quisme que diu: “No podem tor­nar a la nor­ma­li­tat perquè la nor­ma­li­tat era el pro­blema.”

La Covid-19 hau­ria de ser un des­per­ta­dor, un toc d’atenció sobre com hem actuat tant a escala glo­bal com local i en tots els sec­tors de la nos­tra vida aquests dar­rers trenta anys. Hem vis­cut dins la voràgine d’un model econòmic sal­vatge i des­bo­cat incapaç de veure i pla­ni­fi­car a llarg ter­mini pres­si­o­nat pel com­pli­ment dels objec­tius anu­als, bo per a la but­xaca dels que cobren pri­mes però suïcida a tots els nivells. Hem tin­gut mol­tes espe­ran­ces en una Unió Euro­pea que s’ha mos­trat inútil en totes les situ­a­ci­ons d’emergència dels últims trenta anys, incapaç de coor­di­nar els seus estats i de pro­po­sar solu­ci­ons con­jun­tes als grans rep­tes que té.

Pel que fa al govern espa­nyol, len­ti­tud, con­fusió, caos, ine­ficiència, impro­vi­sació, negligència, errors, oblits, coman­des inac­cep­ta­bles (ens ofe­rei­xen gan­gues i resulta que no ho són, diu la minis­tra d’Afers Estran­gers), sub­ven­ci­ons inex­pli­ca­bles (15 mili­ons d’euros a TV que el 2019 van gua­nyar quasi 350 mili­ons), no con­gela quo­tes d’autònoms ni ajorna l’IRPF, demana diners als ciu­ta­dans i els nega la renda bàsica, ho cen­tra­litza tot, es gasta 4,5 mili­ons en una cam­pa­nya-oda a la uni­tat, mos­tra una obs­ti­nació cri­mi­nal a no dei­xar con­fi­nar Cata­lu­nya ni con­fi­nar la resta de l’Estat i ho fa 5.500 morts després dient que és una idea inno­va­dora.

Tota crisi com­porta les seves con­seqüències. Aquesta les por­tarà nega­ti­ves com la quasi certa invo­lució de les lli­ber­tats i els drets fona­men­tals més enllà del que les mesu­res d’emergència reque­rei­xen (la geo­lo­ca­lit­zació, sense anar més lluny, té dues cares), i con­seqüències que poden ser posi­ti­ves si les sabem apro­fi­tar, com ara la soli­da­ri­tat de base, el suport mutu, la pri­o­rit­zació d’un sis­tema sani­tari robust (per fer-ho neces­si­tem tots els nos­tres diners aquí), un sis­tema edu­ca­tiu adap­tat a les neces­si­tats del segle XXI, can­vis radi­cals al sec­tor turístic, can­vis radi­cals a les estratègies empre­sa­ri­als, més res­pecte pel medi ambi­ent, con­sum local, can­vis radi­cals en la nos­tra manera de rela­ci­o­nar-nos amb el nos­tre entorn i amb nosal­tres matei­xos, can­vis en la gestió del temps ara que hem après a parar i a estar sols, i que conei­xem la importància d’una abraçada.

Soc opti­mista si penso que el nos­tre futur és a les nos­tres mans, però si penso que el con­trola l’Estat, el meu pes­si­misme és total. Entre Corea del Sud, que ha posat la crisi en mans de científics, i Espa­nya, que l’ha posada en mans de mili­tars, tinc clara la meva opció. Nosal­tres també tenim un toc d’alerta pen­dent. Aquesta crisi ens mos­tra la gran feblesa de l’auto­no­mia i tard o d’hora hau­rem de deci­dir si estem a favor de la vida; és a dir, tan­car el país, fer tests mas­sius, pro­te­gir l’eco­no­mia de les famílies i de les empre­ses, implan­tar la renda bàsica garan­tida per a tot­hom o si con­ti­nuem a redós d’un estat que entre la borsa o la vida, de moment, ha esco­llit la borsa i la defensa de la uni­tat al preu que sigui. No cal pen­sar si deso­bei­rem o no, o si sor­ti­rem al balcó i pro­cla­ma­rem la inde­pendència. El vot és una gran eina, només neces­si­tem líders forts i valents que siguin capaços de defen­sar els nos­tres interes­sos i coherència per no equi­vo­car-nos. D’aquesta crisi en podem sor­tir molt enfor­tits o anar cap al suïcidi col·lec­tiu com a país i com a espècie. És a les nos­tres mans.