En primer lloc s’ha d’agrair als sanitaris el gran esforç que estan realitzant, amb mitjans molt limitats, per atendre la pandèmia, amb afectació de la pròpia salut, la vida familiar i la social. Des de la vocació, l’administració s’hauria de replantejar una millora de les condicions laborals i sistema retributiu, adaptant-los als reptes del segle XXI. No n’hi ha prou amb el reconeixement social, cal que l’administració sanitària els reconegui aportant els recursos necessaris al sistema de salut. També cal agrair als farmacèutics comunitaris i al personal de les residències de gent gran, reivindicant que també tinguin els recursos necessaris per realitzar la seva tasca.

Segon, haurem de fer front a les intervencions que s’han posposat a causa de la pandèmia i tractar les conseqüències psicològiques, que comportarà la situació sobre la població.

Tercer, s’hauria donar suport polític al sistema sanitari públic, que ha estat maltractat en els darrers vint anys amb retallades dels pressupostos de l’Estat i dels diferents governs autonòmics, amb el conseqüent efecte en els serveis sanitaris. Dotar el sistema d’un pressupost econòmic per sortir de la crisi sanitària, mitjançant un pacte d’estat, que ens asseguri pugui respondre als nous reptes, aprenent de la crisi de la Covid-19. No es poden admetre retallades en el sistema sanitari, tal com hem denunciat darrerament les diferents societats científiques, col·legis de metges, d’infermeria i farmacèutics.

Quart, la recerca s’ha de prioritzar, donant suport a les unitats infeccioses i epidemiològiques, potenciant la coordinació internacional. El percentatge de PIB dedicat a R+D s’hauria de situar al nivell dels països de la Unió Europea.

Cinquè, la recerca en noves teràpies en general i antivíriques en particular (diagnòstics, vacunes, antivirals, material de protecció, etc.) ha de ser prioritària i recolzar el sector privat en R+D, per no dependre de tercers països, com ens està passant.

Sisè, el sistema productiu ha d’estar alineat amb les necessitats actuals i futures, per evitar situacions de trencament d’estocs o manca de material.

Setè, el paper dels pacients i de la població s’ha fet evident que és i serà fonamental. Els pacients són el centre del sistema sanitari i se’ls ha d’implicar en els processos. La informació i la coresponsabilitat dels pacients són bàsics per a una bona sanitat. El paper de les fundacions i associacions de pacients és essencial per potenciar una bona sanitat i fer el sistema sostenible. Tenim l’obligació de defensar els grups vulnerables de pacients i gent gran, que han treballat molts anys per tenir un sistema sanitari en condicions.

Vuitè, l’aplicació del coneixement de la salut pertany al món científic i s’han evitar les notícies falses. Cal entonar el mea culpa en el camp medicocientífic per no haver previst la pandèmia a temps.

Novè, cuidem el medi ambient, no podem degradar l’ecosistema, atès que impacta en l’entorn social i sanitari, cal prendre mesures urgents. La contaminació mediambiental té un efecte directe en la salut de la població i en l’augment de determinades patologies. L’educació ambiental i la prevenció són les mesures més efectives per a la nostra salut i la del planeta.

En conclusió, esperem que polítics i autoritats sanitàries actuïn contundentment aportant importants recursos personals i econòmics. I sobretot que els gestionin eficientment per enfortir el sistema de salut per front a les crisis que podran aparèixer, ja que les epidèmies es van succeint.