Ens en sortirem, sí, perquè en algun moment es trencarà la cadena de transmissió. No cal ser un setciències, només s’ha de fer cas a la saviesa de les nostres àvies. Això no és un a por ellos futbolístic, això és una malaltia que s’encomana. I les àvies els ho haurien dit fa dies: ens en sortirem no junts, sinó separats, aïllats i tancats a casa.

Ens en sortirem perquè finalment s’ha fet marxa enrere en aquesta errada majúscula de menystenir el risc, d’ignorar els experts, de posar l’economia davant de la salut, de prioritzar la comunicació pública amb arengues esportivomilitars i no amb consells de sentit comú. Ha costat quinze dies aconseguir el confinament total, quan ja no és políticament assumible el nombre creixent de morts, el col·lapse dels hospitals, el contagi dels professionals de la salut. Ara començarem a veure la llum al final d’aquest llarg túnel. Però el preu que haurem pagat ja és massa alt.

Quan en sortim haurem vist el pitjor de la societat. Haurem vist una classe política catalana que ha defensat unes estratègies forassenyades del gobierno, atacant el seu propi govern fins a límits inaguantables d’indecència. Haurem vist com alguns polítics han continuat passejant pels carrers, com si això no anés amb ells. Potser és que això realment no va amb ells. Perquè és una qüestió sobretot de solidaritat amb els més vulnerables de la nostra societat, els més malalts i els més grans. I potser tenim polítics que no entenen ni de solidaritat ni de servei públic.

Haurem vist com alguns dels ciutadans més benestants de la societat no han tingut cap escrúpol per marxar corrents cap a la segona residència, centrifugant la malaltia i portant-la allà on ni el temps ni les inversions es mouen, posant en risc els seus residents. Quina gran incongruència veure molta d’aquesta gent que menysté la perifèria i la seva gent, foragitant-se cap al territori on el sistema públic de salut ha estat sempre maltractat, malfinançat i malproveït.

Quan en sortim també haurem vist el millor de la societat que ens rodeja. Perquè, a casa nostra no necessitem ni tancs ni tanques per mantenir-nos recollits, només seny i comunicació sense estridències militars. Haurem vist com s’ha organitzat el nostre veritable exèrcit, el poble solidari: la gent i les empreses cosint mascaretes, fabricant viseres, vestits de protecció, respiradors, regalant tauletes per connectar pacients i familiars, oferint el seu allotjament, fent donacions de tot el que ens podia ser útil. Haurem vist com els joves voluntaris s’han preocupat i ocupat dels nostres avis, intentant fer-los la vida aïllada més agradable; o com els investigadors i estudiants han aparcat recerca i estudis per posar-se al servei del sistema públic de salut.

Ens en sortirem i, en definitiva, quan ho fem, haurem après que el poble salva el poble, i que només un sistema públic potent pot entomar reptes d’aquesta grandària. Haurem vist que els veritables soldats, els del sistema públic de salut, han fet un esforç sobrehumà, posant en risc la seva vida, perquè tenen un compromís ferm, personal i professional, amb el bé comú. Haurem vist el patiment d’un sistema públic desbordat, que ha estat aguantat per un grup de professionals, sense medalles al pit, no els les calen, plens de generositat i altruisme.

En sortirem més orfes, més tristos, més esgotats, més pobres, però també més savis i més convençuts dels nostres principis ètics i socials. En sortirem agenollats i vençuts. Però no tingueu cap dubte que, ens coneixem de fa molt temps, quan ens retrobem per abraçar-nos compartirem el dol, sí, però també l’esforç de l’embranzida per, tots junts, tornar-nos a aixecar.