Una persona em deia aquests dies: “És com si et despertessis d’un malson i t’adonessis que el malson continua a la realitat. I segueixes sentint la mateixa angoixa.” I una altra encara: “Tinc una sensació estranya d’irrealitat, d’estar vivint una pel·lícula, però sense poder-ne llegir els crèdits. Per molt que parlin, m’hi falten les paraules per saber de què va.” Són dos testimonis ben paradigmàtics de l’experiència que estem vivint aquests dies a escala global. L’angoixa i el sentiment d’irrealitat són els dos efectes que més sentim davant d’una experiència que ens resulta radicalment nova, però que alhora té alguna cosa estranyament familiar. És allò que Freud va definir com l’Unheimlich, el més estrany en el més conegut. I aleshores les paraules ens falten per arribar a dir allò que, de tan real, ens sembla del tot irreal, com si fos tret d’una novel·la distòpica, una novel·la més aviat dolenta, d’altra banda. I ens ve a tots la imatge del túnel, de com en sortirem i què ens trobarem a la sortida.

Primera constatació. Quan sents dir a un epidemiòleg autoritzat que “aquesta epidèmia no és la grossa”, comences a pensar que això potser no és un túnel, sinó que és l’univers exterior mateix on haurem de viure a partir d’ara. Millor saber-ho i no deixar-nos hipnotitzar més pels cants de sirena en nom del progrés. En això, sembla que ja tothom hi està d’acord: res tornarà a ser com abans.

Segona constatació. Per primera vegada, és el conjunt de la Humanitat –en majúscula– que es reconeix a si mateixa com un sol subjecte davant d’un fet real, un perill del qual no sap com defensar-se si no és a escala global. De fet, ja ho hauria d’haver sabut amb la crisi climàtica. Aquest fet real no és només el coronavirus, sinó tot allò que implica l’epidèmia de crisi social i política i de les nostres maneres de viure. És un fet inèdit que ens dona l’oportunitat única per canviar moltes coses. Aquesta Humanitat, com un sol subjecte, s’adona que ha de fer ara un càlcul col·lectiu per sortir-se’n, que no hi ha sortides individuals. I arriba a preguntar-se, amb raó, si no deu ser ella mateixa l’epidèmia davant d’una llei de la natura amb la qual no pot fer tractes. Com em deia un home del camp, “tot allò que li prens, a la natura, ella t’ho reclama després amb escreix”.

Una notícia dolenta i una de bona.

La dolenta. Allò que ens podria estar esperant al final del túnel és la Xina: control social al servei de l’autoritarisme. Ben eficient, això sí, ja ens ven les mascaretes que necessitem com l’aire que respirem. I serà així mentre ho permetin les servituds voluntàries. De fet, abans d’entrar al túnel de l’epidèmia ja n’havíem fet l’experiència.

La bona. Podem escollir. Si és això el que ens hem de trobar al final del túnel, potser millor ens hi estem una estona més inventant alguna altra cosa abans de sortir-ne. Ho podem fer. I sempre amb la llibertat de la paraula. Sense la paraula, el subjecte del desig mai no podrà existir ni persistir. Amb la paraula, sempre amb la paraula, “la manera més salvadora de moure el cos”, com deia aquell altre.