Proclamar que ens en sortirem és més fàcil dir-ho que no pas detallar com en sortirem, tot i que ja sabem que molt nafrats, tant socialment com econòmicament. Ara bé, si la pregunta a respondre és com ho farem per sortir-ne llavors només puc dir que m’he d’encomanar a la molta confiança que tinc en la capacitat de tots plegats –administració, empreses, organitzacions i individus– per definir una nova normalitat que permeti refer els nivells de confiança social, per emprendre la reconstrucció econòmica necessària i per recuperar les formes de relació social que tant enyorem en aquests temps de confinament.

Una primera raó per a l’esperança és l’exemple que ens ha estat donant el món de la ciència mèdica, mostrant una gran capacitat de reacció, una expertesa sorprenent i una sòlida xarxa de col·laboració internacional. També s’ha demostrat ingeni en la resposta tecnològica per crear i fabricar amb rapidesa nous aparells necessaris per afrontar els reptes hospitalaris. O per reorganitzar la distribució de serveis bàsics, com els de l’alimentació. Encara més, hi ha hagut una resposta cívica exemplar, tant dels qui han hagut d’acceptar el confinament resignat com els que s’han mantingut a primera línia d’acció, i tant en el món de la sanitat com de tota mena d’emergències i serveis bàsics. Les excepcions a aquest compromís es poden considerar irrellevants.

Prou que hem vist les limitacions de l’administració pública per respondre a una emergència tan enorme i difícil de preveure. Els lideratges polítics han estat molt desiguals, uns per incompetència continuada, altres per les pròpies limitacions competencials i les traves que els han imposat, i encara alguns per no saber despendre’s de les tàctiques partidistes quan no tocava. N’haurem pres nota. I, en qualsevol cas, si bé s’entenen les queixes desesperades, també s’ha de comprendre –i no sé si es fa prou– les condicions extremes en què s’està actuant, amb recursos molt limitats i sense saber amb precisió com evolucionarà la pandèmia.

Però ens en sortirem tal com es fa en totes les situacions extremes: aprenent de l’experiència del daltabaix, amb la tenacitat pròpia d’aquesta tossuda condició humana orientada a la supervivència i el progrés, i aprofitant els enormes coneixements experts que ja tenim per afrontar tota mena de desafiaments. No crec, en canvi, en l’arribada de grans revolucions perquè ni partíem d’una situació tan desesperada, ni crec que ens aportessin millores substancials. Més aviat haurà estat un seriós toc d’atenció, com el d’aquells que sobreviuen a un infart. Ens farà ser més respectuosos amb la recerca i els avenços científics que s’hauran mostrat indispensables. Ens portarà a ser més prudents amb les frívoles promeses de la globalització. Ens obligarà a tocar més de peus a terra vista la fràgil condició del nostre benestar, i a ser més previsors. I, si més no, durant una temporada, recordarem com n’és d’estimable la normalitat rutinària en què solem viure sense gaire consciència o, a vegades, fins i tot rondinant. En resum, en sortirem nafrats de cos, però més forts d’esperit.