La tem­pesta per­fecta sobre el món ha arri­bat sob­ta­da­ment a través d’un virus des­co­ne­gut. L’acti­vi­tat econòmica, el comerç i la borsa han cai­gut bru­tal­ment, com no es veia en dècades.

La crisi econòmica anirà per bar­ris i serà en forma de V o d’U, en funció de si l’atu­rada de l’acti­vi­tat dura pocs mesos o bé s’allarga en el temps. Això dependrà sobre­tot de l’encert dels governs a l’hora d’apli­car mesu­res que evi­tin el tan­ca­ment mas­siu de pimes i autònoms si es pro­du­eix un tren­ca­ment de les cade­nes de paga­ment entre agents econòmics.

Avui molts “experts” cri­ti­quen Europa perquè no fa res. Si per Europa s’entén Unió Euro­pea, lla­vors no poden dema­nar la lluna en un cove. Quanta gent sap, per exem­ple, quin és el pres­su­post de la UE? Només era de 149.000 mili­ons d’euros l’any 2019 (menys de l’1% del PIB euro­peu!), una xifra equi­va­lent a qua­tre vega­des el pres­su­post de la Gene­ra­li­tat. Als Estats Units, en canvi, el govern fede­ral dis­posa d’un pres­su­post de des­pesa pública equi­va­lent al 20% del PIB dels EUA i té com­petències en molts àmbits que a Europa els estats sem­pre han negat a la UE: inversió en infra­es­truc­tu­res, res­cats per des­as­tres natu­rals o cri­sis finan­ce­res...

Si per Europa ente­nem Banc Cen­tral Euro­peu, cal dir que a Frank­furt han tor­nat a fer bé la feina. Si el 2008 el BCE va tri­gar a reac­ci­o­nar –Draghi anun­cia el seu famós “wha­te­ver it takes” el 2012–, ara ha estat només qüestió de dies: el BCE ha anun­ciat pro­gra­mes de com­pra mas­sius i il·limi­tats de deute públic i pri­vat, i la UE també ha aixe­cat tem­po­ral­ment els límits de dèficit públic esta­tals. Europa, cal con­cloure, ha estat un cop més a l’altura.

Ima­gi­nem-nos la situ­ació d’Espa­nya sense Europa i sense el BCE i l’euro: la crisi del 2008 pos­si­ble­ment ens hau­ria abo­cat a un esce­nari com a l’Argen­tina: altes infla­ci­ons anu­als i tipus d’interès de dos dígits, depre­ci­a­ci­ons molt inten­ses del tipus de canvi, con­trol de capi­tals i cor­ra­li­tos ban­ca­ris. Sense les com­pres del BCE, gai­rebé ningú no com­pra­ria deute espa­nyol als mer­cats finan­cers glo­bals i la prima de risc esta­ria des­bo­cada.

En relació amb el 2008, ara, si més no, la crisi no prové de l’inte­rior del sis­tema finan­cer, sinó d’una atu­rada forçosa de l’acti­vi­tat pro­vo­cada per una pandèmia. Un altre punt fort avui és la valu­osa experiència acu­mu­lada per part de bancs cen­trals, governs, eco­no­mis­tes i acadèmics sobre el que es va fer bé i el que no el 2008.

Cata­lu­nya va sor­tir de la crisi del 2009 crei­xent prin­ci­pal­ment cap als mer­cats euro­peus: el 2008 només 1/3 de la pro­ducció cata­lana s’expor­tava i 2/3 es venia al mer­cat espa­nyol, però el 2018 la situ­ació ja s’havia inver­tit. Cata­lu­nya ha pas­sat de 3.000 a 8.500 mul­ti­na­ci­o­nals entre el 2008 i el 2019, i gai­rebé ha dupli­cat les expor­ta­ci­ons i el tràfic aero­por­tu­ari i por­tu­ari. El sec­tor turístic, el de fires i con­gres­sos i l’agro­a­li­men­tari han pre­sen­tat també resul­tats extra­or­di­na­ris.

Cata­lu­nya, per tant, ha tret un gran pro­fit de la “mica d’Europa” que tenim, en forma de mer­cats de lliure cir­cu­lació de per­so­nes, béns, ser­veis i capi­tals i, sobre­tot, de la moneda única i del BCE.

Als països nòrdics, la crisi del 2008 va ser curta gràcies als ràpids i amplis con­sen­sos interns que s’hi for­men quan hi ha una crisi forta. Al sud d’Europa, en canvi, a la crisi finan­cera del 2008, reco­ne­guda tard i mala­ment a Espa­nya, s’hi va afe­gir la crisi del deute del 2011-2013.

Avui poden com­pa­rar i exi­gir la implan­tació de ràpides i efi­ca­ces deci­si­ons anti­crisi dels millors països euro­peus, i dei­xar en evidència encara més el cen­tra­lisme espa­nyol si pri­o­ritza, com el 2008, res­ca­tar pri­mer l’Ibex 35. Avui veiem com “governs neo­li­be­rals” euro­peus, com diuen des­pec­ti­va­ment a Madrid, dic­ten ràpida­ment ren­des bàsiques, res­ca­ten pimes i autònoms i ofe­rei­xen ajor­na­ments mas­sius d’impos­tos. A Madrid, en canvi, “el govern més pro­gres­sista de la història” per ara ofe­reix una immensa tera­nyina burocràtica per acce­dir als “ajuts” que sem­bla que busca el desis­ti­ment de mol­tes pimes, feta a mida per faci­li­tar el res­cat de l’Ibex 35.