Ens en sortirem, però no ho farem del tot si no hem après res. Aquests dies ha corregut per les xarxes una pintada signada amb la A d’anarquisme que diu: “No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema.”

La Covid-19 hauria de ser un despertador, un toc d’atenció sobre com hem actuat tant a escala global com local i en tots els sectors de la nostra vida aquests darrers trenta anys. Hem viscut dins la voràgine d’un model econòmic salvatge i desbocat incapaç de veure i planificar a llarg termini pressionat pel compliment dels objectius anuals, bo per a la butxaca dels que cobren primes però suïcida a tots els nivells. Hem tingut moltes esperances en una Unió Europea que s’ha mostrat inútil en totes les situacions d’emergència dels últims trenta anys, incapaç de coordinar els seus estats i de proposar solucions conjuntes als grans reptes que té.

Pel que fa al govern espanyol, lentitud, confusió, caos, ineficiència, improvisació, negligència, errors, oblits, comandes inacceptables (ens ofereixen gangues i resulta que no ho són, diu la ministra d’Afers Estrangers), subvencions inexplicables (15 milions d’euros a TV que el 2019 van guanyar quasi 350 milions), no congela quotes d’autònoms ni ajorna l’IRPF, demana diners als ciutadans i els nega la renda bàsica, ho centralitza tot, es gasta 4,5 milions en una campanya-oda a la unitat, mostra una obstinació criminal a no deixar confinar Catalunya ni confinar la resta de l’Estat i ho fa 5.500 morts després dient que és una idea innovadora.

Tota crisi comporta les seves conseqüències. Aquesta les portarà negatives com la quasi certa involució de les llibertats i els drets fonamentals més enllà del que les mesures d’emergència requereixen (la geolocalització, sense anar més lluny, té dues cares), i conseqüències que poden ser positives si les sabem aprofitar, com ara la solidaritat de base, el suport mutu, la priorització d’un sistema sanitari robust (per fer-ho necessitem tots els nostres diners aquí), un sistema educatiu adaptat a les necessitats del segle XXI, canvis radicals al sector turístic, canvis radicals a les estratègies empresarials, més respecte pel medi ambient, consum local, canvis radicals en la nostra manera de relacionar-nos amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos, canvis en la gestió del temps ara que hem après a parar i a estar sols, i que coneixem la importància d’una abraçada.

Soc optimista si penso que el nostre futur és a les nostres mans, però si penso que el controla l’Estat, el meu pessimisme és total. Entre Corea del Sud, que ha posat la crisi en mans de científics, i Espanya, que l’ha posada en mans de militars, tinc clara la meva opció. Nosaltres també tenim un toc d’alerta pendent. Aquesta crisi ens mostra la gran feblesa de l’autonomia i tard o d’hora haurem de decidir si estem a favor de la vida; és a dir, tancar el país, fer tests massius, protegir l’economia de les famílies i de les empreses, implantar la renda bàsica garantida per a tothom o si continuem a redós d’un estat que entre la borsa o la vida, de moment, ha escollit la borsa i la defensa de la unitat al preu que sigui. No cal pensar si desobeirem o no, o si sortirem al balcó i proclamarem la independència. El vot és una gran eina, només necessitem líders forts i valents que siguin capaços de defensar els nostres interessos i coherència per no equivocar-nos. D’aquesta crisi en podem sortir molt enfortits o anar cap al suïcidi col·lectiu com a país i com a espècie. És a les nostres mans.