La pandèmia que estem vivint des­perta en una majo­ria sen­ti­ments de soli­da­ri­tat. Quan les estadísti­ques dels tele­notícies pas­sen a incloure cone­guts o fami­li­ars que han tras­pas­sat sols en una UCI o en el pas­sadís d’un hos­pi­tal, sor­geix una mena de mala consciència als qui només patim les molèsties del con­fi­na­ment domèstic. La gran majo­ria ens gua­nyem hones­ta­ment la vida tre­ba­llant a l’eco­no­mia pro­duc­tiva o amb la gran sort de lide­rar pro­jec­tes al ser­vei dels altres. Con­tribuïm amb els impos­tos a una admi­nis­tració de la qual espe­rem uns mínims ser­veis, com la salut. Vivim sus­pen­si­ons del lloc de tre­ball o bé per­so­nal­ment o bé en per­so­nes molt pròximes.

Aquests dies de reflexió, de lec­tura de tex­tos asse­nyats que ens arri­ben a l’ordi­na­dor, d’atenció al mit­jans de comu­ni­cació, van sus­ci­tant la idea que d’aquesta n’hem de sor­tir dife­rents com a soci­e­tat, que alguna cosa ha de can­viar perquè l’ortodòxia econòmica no sigui l’única a gover­nar-ho tot. Són força els colum­nis­tes, líders d’opinió, filòsofs entre­vis­tats, que ens fan veure, una vegada més, el poc res­pecte envers el pla­neta, els més vul­ne­ra­bles, els països en vies de desen­vo­lu­pa­ment. Aquests dies que estem adap­tant l’alberg juve­nil Pere Tarrés per aco­llir per­so­nes en situ­a­ci­ons de risc d’exclusió un es pre­gunta on viuen, on mal­vi­uen, ordinària­ment aques­tes per­so­nes.

La pandèmia que ens afecta glo­bal­ment hau­ria d’encen­dre un clam pla­ne­tari que aturi aquesta eco­no­mia finan­cera, per­so­ni­fi­cada pel pre­si­dent Trump, que en abso­lut té en compte les per­so­nes. Als gover­nants euro­peus, tot i ser lícita­ment exi­gents amb la cor­rupció i el mal­ba­ra­ta­ment dels països del sud, no els hauríem de per­me­tre de cen­trar-se abans en el man­te­ni­ment d’unes con­ven­ci­ons econòmiques que en la vida de les per­so­nes.

Des de les ini­ci­a­ti­ves soci­als podem posar el nos­tre gra de sorra en l’actual situ­ació de des­con­cert, per con­ti­nuar ate­nent i acom­pa­nyant les per­so­nes en risc d’exclusió o amb més difi­cul­tats soci­als. Ofe­rir recur­sos digi­tals per a aquells que són a casa amb fills, faci­li­tar llits als hos­pi­tals, incre­men­tar la for­mació en línia, fer cri­des en favor de la infància i dels avis ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zats, com fem cer­tes orga­nit­za­ci­ons, és neces­sari però massa limi­tat. La soci­e­tat euro­pea, com una única ciu­ta­da­nia, des d’unes clas­ses mit­ja­nes cada cop més empo­bri­des, hau­ria de dir prou, tot exi­gint un canvi real del model econòmic, de res­pecte per al medi ambi­ent, amb una regu­lació sim­ple però en la qual les per­so­nes fóssim el pri­mer. Fa uns dies, el pri­mer minis­tre por­tuguès, Anto­nio Costa, va qua­li­fi­car de “repug­nants” les posi­ci­ons del minis­tre de finan­ces holandès, Wopke Hoeks­tra, contràries a con­tri­buir al dèficit ori­gi­nat pel coro­na­vi­rus a Espa­nya i Itàlia. És into­le­ra­ble que la cotit­zació en borsa, la prima de risc, el frau fis­cal afa­vo­rit, entre altres coses, per al pseu­do­pa­radís fis­cal holandès pas­sin per sobre dels nos­tres fami­li­ars i cone­guts, dels nos­tres ciu­ta­dans, de famílies sen­ce­res que s’asfi­xien en espais impro­vi­sats, quan el pla­neta té recur­sos per atu­rar-ho. En aquest con­text d’atu­rada glo­bal i de parèntesi pro­duc­tiu és el moment de recla­mar de manera con­tun­dent aquest replan­te­ja­ment i d’ini­ciar ja el camí d’aquest canvi glo­bal.