La pandèmia que estem vivint desperta en una majoria sentiments de solidaritat. Quan les estadístiques dels telenotícies passen a incloure coneguts o familiars que han traspassat sols en una UCI o en el passadís d’un hospital, sorgeix una mena de mala consciència als qui només patim les molèsties del confinament domèstic. La gran majoria ens guanyem honestament la vida treballant a l’economia productiva o amb la gran sort de liderar projectes al servei dels altres. Contribuïm amb els impostos a una administració de la qual esperem uns mínims serveis, com la salut. Vivim suspensions del lloc de treball o bé personalment o bé en persones molt pròximes.

Aquests dies de reflexió, de lectura de textos assenyats que ens arriben a l’ordinador, d’atenció al mitjans de comunicació, van suscitant la idea que d’aquesta n’hem de sortir diferents com a societat, que alguna cosa ha de canviar perquè l’ortodòxia econòmica no sigui l’única a governar-ho tot. Són força els columnistes, líders d’opinió, filòsofs entrevistats, que ens fan veure, una vegada més, el poc respecte envers el planeta, els més vulnerables, els països en vies de desenvolupament. Aquests dies que estem adaptant l’alberg juvenil Pere Tarrés per acollir persones en situacions de risc d’exclusió un es pregunta on viuen, on malviuen, ordinàriament aquestes persones.

La pandèmia que ens afecta globalment hauria d’encendre un clam planetari que aturi aquesta economia financera, personificada pel president Trump, que en absolut té en compte les persones. Als governants europeus, tot i ser lícitament exigents amb la corrupció i el malbaratament dels països del sud, no els hauríem de permetre de centrar-se abans en el manteniment d’unes convencions econòmiques que en la vida de les persones.

Des de les iniciatives socials podem posar el nostre gra de sorra en l’actual situació de desconcert, per continuar atenent i acompanyant les persones en risc d’exclusió o amb més dificultats socials. Oferir recursos digitals per a aquells que són a casa amb fills, facilitar llits als hospitals, incrementar la formació en línia, fer crides en favor de la infància i dels avis institucionalitzats, com fem certes organitzacions, és necessari però massa limitat. La societat europea, com una única ciutadania, des d’unes classes mitjanes cada cop més empobrides, hauria de dir prou, tot exigint un canvi real del model econòmic, de respecte per al medi ambient, amb una regulació simple però en la qual les persones fóssim el primer. Fa uns dies, el primer ministre portuguès, Antonio Costa, va qualificar de “repugnants” les posicions del ministre de finances holandès, Wopke Hoekstra, contràries a contribuir al dèficit originat pel coronavirus a Espanya i Itàlia. És intolerable que la cotització en borsa, la prima de risc, el frau fiscal afavorit, entre altres coses, per al pseudoparadís fiscal holandès passin per sobre dels nostres familiars i coneguts, dels nostres ciutadans, de famílies senceres que s’asfixien en espais improvisats, quan el planeta té recursos per aturar-ho. En aquest context d’aturada global i de parèntesi productiu és el moment de reclamar de manera contundent aquest replantejament i d’iniciar ja el camí d’aquest canvi global.