Practico més que mai la capacitat d’estimar esquivant ortigues a què apel·la la lletra d’una de les cançons d’Oques Grasses. Veig moltes persones que fan el mateix. La meva sogra té una salut fràgil però cus mascaretes de roba tota la santa tarda; la meva mare, amb més de noranta anys i un percentatge de visió escàs, fa excursions al mar amb el pensament, arraulida a la butaca; el meu marit proveeix d’aliments bàsics els clients confinats, tot i que és susceptible de convertir-se en un malalt d’alt risc (finalment m’ha fet cas i està fent cures bio per sortir d’un refredat). El meu fill i les nebodes segueixen escrupolosament el confinament; dues d’elles, a més, ofereixen classes de gimnàstica i de dansa on line. Cada vespre, els veïns del meu carrer surten als balcons a aplaudir els professionals sanitaris... Em sento immensament agraïda per la generositat i el coratge de les persones que conec. Serà per això que ens en sortirem. No sé quan ni com; segurament ens llevarem més empobrits, però més forts. Tinc clar que les solucions no vindran gràcies a les mesures polítiques i econòmiques que s’estan prenent, sinó que caldrà fer-se sentir a les urnes. Em molesta veure alguns polítics i gent a les xarxes que prejutgen constantment qualsevol actuació –del govern català o del de l’Estat– i que ho critiquen tot de manera partidista. Emprenya constatar que algunes persones s’escudin en actituds rapinyaires d’aquesta mena i que els líders dels partits polítics no siguin capaços d’exigir als bancs rescatats que tornin el que deuen ni apliquin mesures per estalviar la caiguda al buit dels autònoms –el cobrament de la quota de març és indecent– i de les petites empreses, que no rebran cap rebaixa d’impostos (un fet paradoxal, tenint en compte que són les qui creen més llocs de treball al país). Molts polítics –de dretes i d’esquerres– semblen ignorar que donar suport als qui generen riquesa és també una manera d’ajudar les classes més desfavorides, perquè la renda bàsica només es podrà pagar si el teixit econòmic de base no es desfila fins a un punt insostenible.

Aquesta crisi pot ser crucial per a un canvi d’hàbits; hàbits més ecològics i sostenibles (consumir aliments de quilòmetre zero, donar vida a sectors essencials com l’agrícola, exigir que es prioritzin els pressupostos destinats al món sanitari, educatiu i cultural...).

Jo porto el confinament prou bé. Vaig aprendre la lliçó després d’una crisi d’estrès que em va fer descobrir els beneficis de la meditació. Soc una criatura de mal ferrar, amb un mental que té tendència a disparar-se. Com que m’enfilaria per les parets, m’esforço a mantenir el bon humor; faig ioga i mindfulness, miro de tocar terra i escolto poc la rierada de males notícies, just per estar informada. Vull mantenir el pensament en idees creatives i conservar la calidesa de les relacions personals. L’escriptor Hermann Hesse diu a Elogi de la vellesa: “I si algun dia la terra arriba a estar coberta del tot amb capses de formigó, els jocs de núvols encara hi seran, i aquí i allà hi haurà persones que, amb ajuda de l’art, deixaran una porta oberta a la divinitat. Una porta oberta a la vida.” Jo la veig.