M’han demanat una reflexió sobre com ens en sortirem i aquesta no és pas una pregunta fàcil de contestar, i no ho dic pas per no anar al gra, o per fugir d’estudi, sinó perquè haurem de construir una nova normalitat. No serà pas d’un dia per l’altre, però certament l’epidèmia, i la devastació del sistema en conjunt que deixarà la Covid-19, farà que la nostra realitat social, política i econòmica sigui una altra, diferent de la que teníem fins ara, i evidentment no sé quina serà.

La del sistema era una mort anunciada que l’epidèmia només ha precipitat. La manera com hem viscut fins ara, especialment en els darrers anys, no era pas sostenible ni a escala individual, ni familiar, ni social, per a les persones, i tampoc ho era per al planeta. Malgrat el desastre en vides que suposa aquesta emergència sanitària –que no es pot compensar amb res–, el confinament a casa, amb totes les dificultats i patiments de tota mena que comporta, està posant en relleu també la possibilitat de nous hàbits, de nous patrons, tipus i estils de vida. I el que és més important: si no deixem que la por ens guanyi –penseu que la por és una de les eines més poderoses que tenen els poders públics per doblegar la voluntat de la població–, la Covid-19 ens permet mirar directament als ulls el sistema de valors sobre el qual hem sustentat la nostra vida i, per tant, el conjunt de l’organització social, política i econòmica en què vivim. És aquesta mirada des de la reflexió la que ens ha de permetre viure millor ara i demà. I, sens dubte, sortir d’aquest atzucac.

Ara bé, sortir-nos-en no és la qüestió, o no l’única, ja que acabarà passant d’una manera o altra. I, fins i tot, aprendrem a conviure amb aquest virus no en situació d’excepcionalitat, igual que hem fet amb d’altres i amb els nous virus que puguin aparèixer. El que és fonamental és quin tipus de sortida serà la que prendrem, i això vol dir quin tipus de societat construirem a partir d’aquí. I no és només una qüestió de com deixarà el país l’epidèmia, no únicament en nombre de mortes i morts i altres aspectes relacionats amb la salut i, evidentment, pel que fa al teixit productiu i a l’economia en conjunt. Específicament i principalment, per com es pot arribar a utilitzar la desfeta com a excusa per retallar tota mena de llibertats i per augmentar tota mena de desigualtats.

Aquesta deriva no és que me la imagini: es constata dia rere dia amb el tipus de decisions que pren el govern de l’Estat. Es veu en els discursos, en el tipus d’argumentacions i en el llenguatge que s’empra, i també es veu amb els protagonistes amb què escenifica la batalla contra el virus. I això només es pot aturar prenent consciència com a ciutadania de l’ús que està fent l’Estat de tots els mitjans que té a l’abast per instrumentalitzar la situació més enllà de les necessitats que demana l’emergència sanitària. Cal estar amatents i fer servir la nostra força i la nostra capacitat de decidir –si no pot ser ara per la mort i la malaltia, de seguida que puguem i, mentrestant, tant com sigui possible– per aconseguir una societat que sigui benestant i sostenible per al conjunt de la ciutadania. Sempre depèn de nosaltres, de totes i tots, del que fem en l’àmbit individual i, per descomptat, en l’àmbit col·lectiu, però ara en dependrà més que mai. No ens hem de conformar amb una societat que no ens agrada. Podem i tenim, en democràcia, l’obligació de construir-la entre totes i tots.