El hàmster

Anys enrere tenia una amiga –de fet, fa temps que no hi parlo, però con­fio encara tenir-la– que un bon dia em va sor­pren­dre anun­ci­ant-me que ho dei­xava tot, que dei­xava la feina –i tenia una bona feina, tot i que intensa–, i que se n’anava a viure a l’estran­ger, a Suècia, amb el seu xicot. Sense feina, sense cone­guts allà i sense res. Em va par­lar de començar de nou. “Saps què passa? Com més tre­ba­llo, més feina tinc. I no l’atrapo mai. Tinc la sen­sació d’estar pujada en una roda, com el hàmster de la gàbia, que pedala i pedala i sem­pre és allà mateix.” Me’n vaig recor­dar, d’ella, l’altre dia tot pen­sant en el coi de virus. Pen­sant en com ho ha atu­rat tot. Fa qua­tre dies, tots anàvem amunt i avall. Cot­xes i més cot­xes, avi­ons i més avi­ons. Tre­ba­llar per viure, però també per anar de vacan­ces a l’altra punta de món, i per com­prar de tant en tant –parlo per mi, és clar– coses inne­cessàries. Ara els avi­ons són a terra, les boti­gues, tan­ca­des i, malau­ra­da­ment, mol­tes fei­nes també. Hem bai­xat de la roda de cop, d’una plan­to­fada. La meva amiga, em sem­bla, tenia raó.