Opinió

CONFINATS

El hàmster

DIA 33

Anys enrere tenia una amiga –de fet, fa temps que no hi parlo, però confio encara tenir-la– que un bon dia em va sorprendre anunciant-me que ho deixava tot, que deixava la feina –i tenia una bona feina, tot i que intensa–, i que se n’anava a viure a l’estranger, a Suècia, amb el seu xicot. Sense feina, sense coneguts allà i sense res. Em va parlar de començar de nou. “Saps què passa? Com més treballo, més feina tinc. I no l’atrapo mai. Tinc la sensació d’estar pujada en una roda, com el hàmster de la gàbia, que pedala i pedala i sempre és allà mateix.” Me’n vaig recordar, d’ella, l’altre dia tot pensant en el coi de virus. Pensant en com ho ha aturat tot. Fa quatre dies, tots anàvem amunt i avall. Cotxes i més cotxes, avions i més avions. Treballar per viure, però també per anar de vacances a l’altra punta de món, i per comprar de tant en tant –parlo per mi, és clar– coses innecessàries. Ara els avions són a terra, les botigues, tancades i, malauradament, moltes feines també. Hem baixat de la roda de cop, d’una plantofada. La meva amiga, em sembla, tenia raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.