A casa no hi ha timbre. Es va espatllar fa més d’un any. Va venir un lampista a mirar-s’ho i va acabar fent com el metge aquell de l’acudit que després d’auscultar el pacient li diu allò de “faci-s’ho mirar, això”. Ho va trobar massa complicat i va dir que potser era el cable, però que s’havia de foradar la paret, i que ell no ho feia. Un altre que vàrem avisar encara l’esperem. Saben aquell acudit de “papa, papa, quin dia menjarem pa d’avui?”. Doncs això. Ens va anar dient allò de “demà, demà passaré, demà” i no va passar mai. Vam optar per la solució més simple. A la porta de casa, al costat del timbre, ja fa temps que hi ha un cartellet petit que diu: “El timbre no funciona. Piqueu fort a la porta.” No els negaré que, durant molt temps, cada cop que arribava a casa i veia el cartellet pensava: “No és normal que hàgim fet això i ens hàgim quedat tan amples; l’hauríem de fer arreglar.” El temps ens ha donat la raó. Perquè coi ens fa falta un timbre ara, si ningú ens pot venir a veure? De què serviria? Ara és com si tots els meus veïns tampoc en tinguessin. I m’he estalviat la factura del lampista.