Hem pres consciència, ves quin remei, que sí, que el món ens podia caure a sobre d’un dia per l’altre. Ja m’hi esplaio, avui, a l’article de A la 3, en això. Costa d’imaginar-se, com serà aquest endemà. Tots fem reportatges de com serà: amb mascaretes, amb la distància social, amb molts negocis que hauran de canviar, amb d’altres que desapareixeran... Ens agrada sentir certeses, a tots plegats. Però això els governs ens n’anuncien ara més que mai: que si tal dia sortirem al carrer, que si el pla anirà per fases, que si primer grups reduïts, bars i restaurants, després els actes més grans, el nou curs, la vacuna... Però les certeses, els grans plans, venen agafats de la maneta de les incerteses, quan preguntes quan. En una catàstrofe en què la durada és directament proporcional a la patacada, el quan és fonamental. Tothom vol saber el quan. Quan farem vida normal? No la “nova normalitat”, no. La que fèiem. I si arriba tard, la vacuna? I si ve una altra Covid? Aquest cuc de la incertesa que sentim a l’estómac ha vingut, em sembla, per quedar-se. I hi haurem de conviure.